"Només en recordo coses bones"

Antonio Vallejo-Nájera (1889-1960) va ser cap dels "Servicios Psiquiátricos Militares", nomenat pel Franco, crec que el 1938. El mateix any o poc després va crear el "Gabinete de Investigaciones Psicológicas", amb l'objectiu de demostrar la inferioritat moral i mental dels militants marxistes i socialistes. Durant la Primera Guerra Mundial havia estat a Alemanya i havia conegut les teories eugenèsiques llavors en alça. Una altra "línia d'estudi" seva era la de la inferioritat natural de la dona, i naturalment, de manera més acusada, de la dona socialista (en general, de la dona que no acceptava el seu paper subordinat a l'home i el seu rol de mare, engendradora de fills i enclaustrada a casa).

Antonio Vallejo-Nájera va ser una persona immensament influent, i a causa de les seves diferents teories i del seu poder durant el franquisme, alguns col.lectius van tenir vides molt desgraciades. Per exemple, els infants que van ser separats a la força de les seves mares, sovint donats en adopció sense el consentiment d'elles ("robats") a causa de la suposada inferioritat i perversitat moral d'aquelles mares, ja fos a causa de la seva militància política "desafecta" o de la seva condició social, sobretot en el cas de les mares solteres (els fills de les quals, evidentment, "eren fills del pecat"). Antonio Vallejo-Nájera era una persona "de fermes conviccions religioses", concretament "nacionalcatòliques".

Fa uns anys El Mundo va publicar un article sobre aquest personatge i els seus "estudis" (1). Van demanar a una neta seva, L'Alejandra Vallejo-Nájera, llicenciada en psicologia i doctora de la Complutense, què pensava de les activitats del seu avi, i va dir això: "Yo, de mi abuelo sólo tengo recuerdos agradables."

Uns anys abans, el conegut psiquiatre Juan Antonio Valleja-Nágera, fill de l'Antonio Valleja-Nágera, pare de l'Alejandra, en el seu darrer llibre (2) parlava bastant del seu pare, sempre de manera elogiosa, sense fer cap referència a les activitats esmentades més amunt ni al dany que van legitimar les seves idees.

Si jo fos fill (o net) d'un personatge com l'Antonio Valleja-Nágera suposo que tampoc m'agradaria parlar dels seus aspectes sinistres. Però no sé imaginar-me fent-ne elogis i alhora silenciant els seus aspectes tenebrosos. Potser diria: "Miri, jo del meu pare (o avi) prefereixo no parlar-ne". I punt. Perquè el dret a callar el tenim tots.

Però si obrim la boca... Dir el que diuen el fill i la neta, alimentar aquesta imatge "de bona persona" quan en tenia una altra de ben sinistra, i molt més transcendent, ja que afectava a moltíssima més gent, ho trobo deshonest. És com el cas dels genocides nazis, que després de les seves jornades laborals, durant les quals decidien i executaven invasions, deportacions, tortures, exterminis, etc., tornaven a casa "i eren encantadors amb les seves esposes i fills", es comportaven com uns modèlics pares de família.

Un nen normalment no arriba a estar al corrent d'aquesta eventual doble cara dels seus pares, i en alguns casos potser no l'arriba a conèixer mai. Però tant el fill com la neta l'Antonio Valleja-Nágera, els dos persones curioses i a més dedicades al món de la salut mental, és evident que de grans no van poder ignorar les activitats del seu pare o avi.

Ja ho he dit abans, el dret al silenci en general és legítim. I dic en general perquè en el cas dels Vallejo-Nágera és relatiu, ja que avui dia hi ha gent que encara pateix les conseqüències de les idees i del poder de l'avi Vallejo-Nágera. Sobretot és el cas dels infants robats durant el franquisme i que ara volen saber la veritat sobre el seu origen. De manera que la legitimitat de segons quins silencis també és ben discutible.

Però el que sens dubte és una vergonya és parlar del teu avi i dir que "només en recordes coses bones", quan saps perfectament que, a causa de les seves idees, va genera molt de sofriment, un sofriment d'efectes perdurables que fins i tot arriba al present.

El més normal és no tenir a la família personatges com l'Antonio Valleja-Nágera. La majoria de famílies no tenen ni personatges significatius, coneguts públicament, ni persones amb idees tan enrevessades com les seves. Però en moltes famílies hi ha algun secret "inconfessable", deshonestedats ocultes, eventuals traïcions, petits o no tan petits inferns, etc. I el més habitual és que domini un consens que afavoreix la seva ocultació: d'aquests familiars o episodis, o no se'n par-la, o només se n'explica "l'explicable", allò que no ens produeix vergonya aliena. Excepte en el casos que aquests temes, a causa dels pes psicològic que suposen, s'acaben airejant, se'n parla obertament, com una mena d'exorcisme.

D'aquest tema (de les diferents adulteracions dels relats familiars, per omissió, invenció o tergiversació) n'he parlat moltes vegades, perquè és un tema que trobo apassionant. Com construïm (i reconstruïm) les nostres biografies, segons les nostres conveniències. I alhora m'apassiona perquè sóc conscient que a la meva família també hi ha hagut aspectes foscos, que en general s'oculten (que ningú s'espanti, no hi ha relats de l'envergadura del de l'Antonio Vallejo-Nágera). Per compensar una mica el silenci d'altres familiars (un silenci selectiu, airejant mèrits i ocultant vergonyes), en alguna ocasió jo he volgut parlar-ne. Pel fet de fer-ho, més d'una vegada m'han criticat. No me'n penedeixo d'haver-ho fet.

--
(1) Un marxista es un débil mental. Llum Quiñonero. El Mundo, 20-1-2002
(2) Una puerta a la esperanza. Escrit conjuntament, poc abans de morir, amb José Luis Olaizola.