Carta a la Bet - Sobre l'ideal de bellesa

Estimada Bet.

Si l'evolució humana hagués sigut diferent, si el centre de poder polític i econòmic en lloc d'ubicar-se primer a Europa i desplaçar-se després als Estats Units, s'hagués ubicat històricament a l'Àfrica subsahariana, i avui les nacions d'aquests territoris fossin les més avançades i poderoses del món, "tot seria diferent de com és".

Per exemple, seria diferent el model de bellesa que tindríem, ja que el model dominant de bellesa seria el que haurien "exportat" ells (basat en la seva pròpia morfologia) a través de les seves imatges religioses, la seva literatura, les seves pintures, la seva indústria cinematogràfica, etc. Influïts per aquests estereotips diferents, sotmesos des de faria segles al poder econòmic i cultural d'aquests centres de poder, el model de bellesa dominant (l'equivalent al de les pelis de Hollywood d'avui, del PlayBoy, etc.), seria, per exemple, el d'homes i dones de cabell curt, nas aplanat, llavis gruixuts i culs considerables i prominents.

Bé, parlo d'aquestes característiques per dir alguna cosa, és possible que coincideixin poc amb les dels habitants dels territoris esmentats més amunt. No sóc un expert en el tema de les "característiques morfològiques de les ètnies del món", en absolut. A més, sóc conscient que l'Àfrica subsahariana és molt extensa i molt diversa. És només un exemple, per posar el referent d'unes eventuals i determinades característiques racials hipotèticament dominants (culturalment i econòmicament dominants) completament diferents de les que avui es consideren "les ideals".

Ens pensem que les nostres preferències estètiques són naturals (el nostre ideal de bellesa de cos i cara de dones i homes), i de naturals en tenen molt poc. Ens agradi o no, estem absolutament condicionats pels models dominants de la cultura en què estem immersos. Amb algunes variacions, d'acord, però sempre petites, vinculades "al patró general", sense qüestionar-lo.

Anar contra els condicionants no és mai fàcil, sobretot quan són tan poderosos com aquests. Però el que és decebedor és no ser ni tan sols conscients del fet que tenim aquests condicionants. Que són aquests... i haurien pogut ser uns altres, aquest és el tema important. Per tant, si més no hauríem d'intentar incorporar aquesta idea, com a mínim el concepte: que hi ha tants models possibles de bellesa com ètnies humanes. I que el model dominant avui és fruit de l'atzar i de relacions de poder. Com a mínim hauríem de ser conscients d'això.

Si en som conscients i ens hi sotmetem sense sentir-nos malament, no passa res. El problema és quan, pel motiu que sigui, no és així, quan paguem un preu per aquest condicionament (submissió, esclavitud...). Per exemple, quan ens passem el temps somniant truites, esperant trobar la persona amb "aquella imatge" de bellesa que ens han inculcat... sense trobar-la (o trobant-la i llavors sense que aquella persona es fixi en nosaltres, sense que ens faci cas), de manera que el resultat és que ens sentim frustrats, ansiosos, decebuts. I mentrestant, ens van passant pel costat persones que, "si els nostres esquemes mentals fossin uns altres" (recordem-ho, inventats) ens podríem adonar de la seva bellesa. I celebrar-la, gaudir-la, és a dir, ser tots més feliços, nosaltres i aquestes persones.

Ser ignorant normalment passa factura. Ignorar la subjectivitat dels cànons estètics (els que siguin) implica una servitud, una esclavitud silenciosa que tots patim més o menys. I que a més d'impedir que reflexionem i creixem, moltes vegades a sobre genera molts patiments. I això ja són paraules majors: el patiment, quan apareix (autorebuig o rebuig, ansietat, desgana, falta d'il.lusió, etc.), no és mai irrellevant.