Divagacions sobre la memòria - El Joan F.

Feia molts anys que no el veia i fa tres mesos vaig quedar amb ell. Em va impactar veure'l tan envellit, encongit, gras, caminant amb moltes dificultats, arrossegant els peus, les mans i els llavis tremolosos, amb la saliva escapant-se-li per les vores dels llavis... ell, que havia sigut sempre tan ferreny i presumit. Conservava, això sí, la mirada desperta, i aparentment també tota la lucidesa.

Em va semblar entendre, no m'ho va dir amb claredat, que havia passat per una etapa depressiva important, durant la qual s'havia abandonat molt. En tots els sentits. De fet, no em va deixar entrar a casa seva, de la vergonya que es veu que li feia com la tenia. Vam anar a xerrar a un bar.

Vam parlar de diferents coses, sobretot ell. Jo escoltava. Una de les coses que em va explicar va ser l'evolució del negoci familiar, que havia iniciat el seu pare, en el qual després s'hi van implicar ell i el seu germà, i que va acabar sent motiu de greus discrepàncies i enfrontaments entre els dos germans. Tan greus, que quan tot es va acabar es van deixar  de parlar. I segueixen sense parlar-se, ni veure's, malgrat els anys que han passat.

Fa uns dies ens vam tornar a trobar. I també va sortir el tema de la liquidació del negoci familiar i de les desavinences amb el germà. Però aquesta vegada me'n va fer un relat diferent. Els principals elements no variaben: el seu germà era el dolent i l'aprofitat, ell el bo i la víctima, però molts detalls del culebrot, alguns de pes, no coincidien, fins i tot eren contradictoris, incompatibles, els de la primera versió amb els de la segona.

No vaig fer cap intent per fer-li veure aquestes contradiccions. Amb quin motiu? Sense oblidar-me de la primera versió, em vaig deixar endur pel nou relat, fascinat per la seguretat amb què parlava i pels detalls que aportava. ¿Fins a quin punt allò, aquella falta de coherència, era cosa de l'edat, del deteriorament de la memòria? I si era així, ¿fins a quin punt aquesta memòria feble provocava que, conservant els trets fonamentals ("jo bo i generós, ell dolent i aprofitat") es veiés obligat, sense ser-ne conscient, "a omplir" la resta del relat amb episodis o detalls més o menys inventats? Amb uns detalls que, en ser inventats, no quedaven ben arxivats a la memòria, i calia reinventar-los de nou al tornar a construir el relat.

Això, deixant de banda els mateixos fonaments, aquesta polarització tan marcada entre la seva rectitud d'una banda i la falta d'honestedat del germà per una altra. Ves a saber, potser sí que va ser així, o potser va ser completament al revés, o un entremig, perquè val a dir que el Joan F. que jo vaig conèixer fa anys no era una persona que destaqués per la seva objectivitat i equanimitat. I pel que fa a aquest aspecte em sembla que fent-se gran no ha millorat gaire.

Si en un moment donat adoptem el paper de víctimes és fàcil que aquesta actitud se'ns acabi cronificant, per molt intel.ligents que siguem. Més ben dit, si som intel.ligents, com és el cas del Joan F., passa de vegades que llavors fem servir aquesta intel.ligència no per desemmascarar els autoenganys, sinó per reforçar les pròpies distorsions. És una perversa utilització de la intel.ligència, una mena d'intel.ligència estúpida, malauradament més habitual del que sembla.

Hi ha persones que envelleixen malament. Sovint, perquè també han viscut malament. De vegades, no perquè hagin patit cap calamitat especial, sinó a causa de la seva incapacitat "d'aprendre a viure bé". És a dir, a causa de la seva incapacitat de valorar les coses bones i de relativitzar les que no ho són tant. De la seva dificultat per aprenent a perdonar i a no emmagatzemar rancúnies. A causa de la seva dificultat a l'hora de confiar en els altres en lloc de desconfiar-ne com a norma, etc. Per viure bé no calen moltes coses, però cal "aprendre bé" quines són, no despistar-se.

Però potser estic perdent el fil. De fet, volia aprofitar l'excusa d'aquest doble retrobament amb el Joan F. per tornar a parlar de la poca fiabilitat dels records, aquest tema que tant m'atrau.

Potser el cas del Joan F., a banda del que ja he exposat, el que em suggereix és que posats a inventar-nos un relat autobiogràfic, potser el més sensat és que ens afavoreixi. No que ens afavoreixi presentant-nos com uns herois, com unes persones brillants, llestíssimes, extraordinàries... sinó que ens afavoreixi deixant-nos "a nosaltres mateixos" un solatge emocional de serenitat i no de malestar. Falsedat per falsedat, si no fem mal a terceres persones, és millor que ens decantem per aquelles manipulacions o falsedats que ens ajuden a fer la nostra vida una mica més amable, suau i agradable. Sobretot quan ens fem vells. I aquí és on el Joan F. ha fracassat. I per això està tan sol, tan terriblement sol, en tots els sentits. Acompanyat només del seu particular memorial de greuges.