Ens venen a matar

La Guerra Civil va començar amb alguns membres de la família de la meva mare assassinats, i el meu avi i besavi materns a punt de ser-ho també. Això ja ho he explicat. El motiu: ser de dretes, rics i catòlics i trobar-se en la zona republicana, és a dir, per a ells l'equivocada. I es va acabar, pel que fa a la meva família materna, amb aquestes paraules de la meva àvia adreçades als seus fills: "Veniu, que ens venen a matar!"

Llavors les tropes nacionals estaven ja molt a la vora de la capital de comarca on vivien. Era de nit i es van començar a sentir crits, puntades de peu i culatades de fusell a la porta. Va ser aleshores que la meva àvia, aterrida, va reunir els seus fills amb aquestes paraules. Suposo que les devia dir duent la filla més petita als braços, la meva tia, que aleshores potser encara no tenia un any.

Sobre què va passar a continuació n'he recollit dos relats. Segons el primer, aquell grup de "rojos" no van acabar d'esbotzar la porta, es van limitar a entrar a la fàbrica de teixits que estava a la planta baixa de la casa i en van arreplegar algunes peces de roba, segurament amb la intenció de poder-les canviar per menjar durant la fugida.

Segons l'altra, sí que van esbotzar la porta, i van resseguir tota la casa, marxant finalment sense que passés res. Una possibilitat és que les dues versions siguin certes, però de dies diferents. Si fos així, segurament la del registre de la casa seria anterior, i aquest registre estaria associat a una altre anècdota, la fugida per les teulades aquell dia, guiat per un tio meu que tenia tretze anys, d'un amic de la família que llavors s'amagava a casa dels meus avis. Tindria sentit que l'escorcoll de la casa es produís durant la guerra, buscant simpatitzants dels nacionals amagats, i l'arreplegada de roba al final, amb la intenció de fer-la servir com a moneda de canvi durant la llarga fugida que esperava als perdedors.

A la segona part d'aquesta anècdota de l'escorcoll i les passejades per les teulades, després el meu tio torna a entrar a casa per la porta, però en pijama, que és com havia sortit per la finestra i per la teulada. Torna a entrar mentre la meva àvia diu als milicians que encara volten per allí que no li facin res, que ja ho veuen, que només és un nen... I per sort no passa res.

Les dues versions acaben de la mateixa manera, amb el meu tio de tretze anys, després, entretingut clavant fustes a la porta malmesa. Si la va apedaçar una o dues vegades, ves a saber... En qualsevol cas, el que és evident és que durant aquells anys d'ensurts no en faltaven.

Al cap d'un o dos dies van arribar els nacionals. A casa dels meus avis tots estaven contents, no només perquè s'acabava la guerra, les amenaces, les pors, sinó també perquè el meu avi, que havia hagut de fugir, estava a punt de tornar.

La gent de dretes, com la família dels meus avis, benestants i fabricants de teixits (l'arribada dels nacionals també implicava la  recuperació de la fàbrica, que havia estat expropiada o col.lectivitzada durant els anys de la República) sortia al carrer cridant d'alegria, victorejant els soldats franquistes. Llavors, pel fons del carrer de la casa dels meus avis, va aparèixer un altre parent que havia arribat amb els vencedors, cridant:

"Però que feu, deixant les portes obertes? Tanqueu-les o us ho prendran tot!" I es referia als que arribaven, als vencedors, no als que ja havien fugit...