"Quan vaig arribar al poble, a l'estació encara hi havia el cap d'estació que donava la sortida als trens."
Ho diu el Joan Pintor a l'Eugenio, durant una conversa sobre trens i històries de temps antics. L'Eugenio i el Joan tenen una pila d'anys, però els dos conserven el cap clar. Els he estat escoltant, sense dir res, però llavors li dic al Joan que es confon, perquè quan ell va arribar al poble feia molts anys, que ja no hi havia cap d'estació, perquè l'estació ja estava tancada.
Ell em contradiu: diu que ho recorda perfectament. Faig encara un altre intent, li recordo que vaig arribar al poble uns quants anys abans que ell, i que llavors l'estació ja estava tancada. Tancada i ja bastant deteriorada. El Joan, però, torna a insistir, tossut: que sí, que encara hi havia cap d'estació.
M'agraden, aquests exemples de memòries confoses. Sobretot quan s'expressen amb tanta seguretat. No dic que em sorprengui, perquè és normal, tenint en compte les peculiaritats, i les fragilitats, del funcionament de la memòria, a les que tots hi estem exposats. Tots.
D'altra banda, aquestes alteracions sempre tenen una explicació. Una altra cosa és que sapiguem quina, en cada cas. Una hipòtesi, una possible explicació de la confusió del Joan aquesta vegada, podria anar per aquí.
Va néixer el 1930, a un poblet entre Saragossa i Guadalajara. La primera vegada que va agafar un tren va ser quan tenia quinze anys, per anar a Barcelona. Després, durant uns anys, de tant en tant agafava el tren. Llavors, fins i tot a les estacions de pobles petits amb poc moviment, a totes encara hi havia el cap d'estació. I era fàcil, gairebé inevitable, veure'l: a l'andana, amb la seva gorra vermella i el seu senyal per donar la sortida als trens.
Aquelles imatges d'aquells caps d'estació li van quedar gravades a la memòria. I va arribar un punt que, un dia (potser el mateix dia d'aquesta conversa amb l'Eugenio), pel motiu que fos, sense ser-ne conscient va barrejar les dues memòries: va ubicar un d'aquells caps d'estació que realment havia vist, a l'estació del poble on ell, anys després (sense haver-hi estat mai, abans), s'hi havia comprat una casa. Quan aquella estació, com tantes altres estacions petites de diferents línies, llavors feia anys que estava tancada, i per tant ja no hi havia ni cap d'estació ni cap treballador dels trens.
D'altra banda, aquesta història encara té un altre detall divertit. Perquè quan ell es va comprar la casa, quan anava al poble (era una segona residència, llavors vivia habitualment, i encara viu, a Barcelona), no hi anava en tren, sinó en cotxe. Sempre en cotxe. De manera que podria ser (és una altra hipòtesi), que no hagués agafat cap tren a l'estació del poble (l'estació queda una mica apartada del poble).
Les nostres memòries, més sovint del que ens pensem, ens fan jugades d'aquestes, de vegades potser de poca envergadura, i altres vegades més grans. Per això és tan delicat, arriscat, creure massa fàcilment les afirmacions d'algú que assegura, potser de manera molt rotunda, "això o allò altre", perquè diu que ell en va ser testimoni directe: "Ho recordo perfectament!".
