És un home gran, suposo que d'entre vuitanta i noranta anys. Mol ben vestit. Camina a poc a poc, amb un bastó. Es troba un conegut, un home jove amb una nena petita. Es saluden. L'home del bastó, somrient, també saluda la nena. Ella deu tenir uns tres anys. L'home, mentre parla amb ella, es fica la mà a la butxaca i en treu un nas de pallasso. Se'l posa, i li fa a la nena un somriure encara més expressiu. Després, es diuen adeu. Pare i fill se'n van cap a una banda, i ell en direcció contrària.
Me'ls he estat mirant i, llavors, m'hi acosto. El saludo, i li alabo el seu nas de pallasso. Me l'ensenya orgullós; estem d'acord que és un bon nas de pallasso, i que no és fàcil trobar-ne, com el seu. Perquè la majoria que pots trobar no van gaire bé. Són de plàstic, no s'adapten correctament al nas, i t'acaben molestant. Aquest no. Li pregunto on l'ha comprat, i em diu que el va comprar a una botigueta de Santiago de Compostela. Mala sort, Santiago de Compostela em queda molt lluny.
Li dono les gràcies per les explicacions i ens acomiadem. Ell se'n va amb el seu nas de pallasso posat. Passa gent, se'l miren, somriuen. Ell també somriu, amb el seu bastó, el seu vestit elegant, el seu caminar lent... i el seu nas de pallasso.
