De tant en tant passo pel davant del local d'una entitat que ofereix ajuda a les persones sense sostre: la possibilitat de dutxar-se, de canviar-se de roba, orientacions per tal d'aconseguir altres ajudes, llocs on poder anar a menjar...
Molt a la vora d'aquest local hi ha un supermercat, ni gran ni petit, del qual en són clients (sobretot de cerveses), alguns dels sense sostre que s'acosten al centre. L'altre dia vaig entrar a aquest supermercat. Només vaig comprar una barra de pa, de les barates. Al pagar-la, la caixera, una noia molt jove i amb una cara somrient, amistosa, va treure de sota del taulell de la caixa dos plàtans i, sense dir-me res, me'ls va allargar.
Sorprès, els vaig agafar. Li vaig donar les gràcies i vaig marxar. Només un cop al carrer ho vaig entendre: havia pensat que jo era un sense sostre, i havia tingut aquell gest de solidaritat, per tal que amb el pa pogués menjar alguna cosa més.
Vaig pensar també que la idea que s'havia fet de mi era normal, perquè la meva pinta habitual sé que de vegades pot afavorir aquesta identificació. Amb les meves bambes velles, foradades, la roba potser gastada, una motxilla també gastada i potser amb un dèficit de neteja, una gorra que va canviant (segons les que em trobo), la meva cara xuclada i mal afaitada...
Algun conegut alguna vegada m'ho ha dit, que semblava un indigent, un sense sostre. No em preocupa. A més, també té els seus avantatges, com per exemple aquest, que un dia en un supermercat et regalin un parell de plàtans. De fet, no és la primera vegada que m'ha passat una cosa semblant, a un supermercat o al carrer (altres avantatges és que els pidolaires no et demanen res, i aquests de les ONG que volen que t'hi apuntis no t'aturen, etc.).
D'aquesta anècdota dels plàtans, sobretot m'agrada recordar el somriure amistós de la caixera.
