31 d’oct. 2010

La mort de la meva mare - 4 (balanç parcial)

Al final del primer escrit dedicat a la mort de la meva mare em preguntava fins a quin punt, a l'hora de morir, es va respectar o no la seva voluntat.

El cert és que no ho sé, no trobo que sigui una pregunta fàcil de respondre, i menys de manera categòrica. D'entrada, crec que els desitjos i les disposicions de la meva mare s'havien d'entendre (ja m'hi he referit anteriorment), com el conjunt del que deia en els diferents papers que va escriure sobre aquest tema més totes les converses en les que també s'hi referia. Afegint-hi d'alguna manera també els seus esguards silenciosos, uns dius vius i uns altres més apagats, en la mesura que és possible que sovint fossin un reflex encara més fidel de la seva voluntat. No és fàcil, condensar tot això en una idea senzilla, lineal i clara.

Faig un incís. De fet, el que em sembla és que de vegades és molt complicat, o potser fins i tot impossible, respectar la voluntat d'algú, perquè és habitual que la voluntat d'una persona no sigui monolítica sinó plural, que contingui un conjunt de petites voluntats, que no sempre viuen en feliç harmonia. Que de vegades són de mal satisfer, totes alhora. O impossible.

Totes les persones tenim voluntats que es contradiuen. I a algunes persones això els passa amb més intensitat. De les diferents voluntats que a causa de la seva especial manera de ser tenia la meva mare, quina o quines calia prioritzar?

Posaré l'exemple per a mi més clar i alhora més conflictiu: la meva mare volia patir i no patir. No m'estendré ara sobre el desig de patir, només diré que aquest desig era coherent amb les seves conviccions religioses. A mi no em costava entendre'l, aquest desig, el que de vegades em costava era conviure-hi. Per dos motius, perquè no compartia en absolut aquesta opció seva i perquè alhora em semblava que la seva vida ja era prou mortificada, com perquè a sobre es busqués mortificacions afegides.

El meu jo racional entenia els motius que tenia la meva mare per a voler patir (cadascú s'inventa les seves creences, i en principi totes són dignes del mateix respecte, mentre no envaeixin les llibertats dels altres), però alhora el meu jo emocional es compadia, patia amb el seu patiment els moments (els dies, les llargues temporades), en els que el que dominava era el seu desig, de vegades infructuós, de vegades desesperat (sóc conscient de la rotunditat de l'adjectiu), d'evitar qualsevol patiment.

Suposo que, conscient d'aquestes dues voluntats oposades, en els moments crítics que estava en joc la seva vida no em va costar decantar-me a favor de les emocions i el desig d'apaivagar els patiments, en lloc d'optar per a agafar com a referent, en cas de discrepàncies, el món de les seves idees i les seves creences.

Resumint. A banda que la meva mare morís amb l'assistència espiritual que desitjava i envoltada de la família com volia, a banda que no morís a casa tal com també volia, el cert és que, pel que fa al moment que es va decidir tirar la tovallola i no fer més esforços per a conservar-li la vida no sé si es va respectar o no la seva voluntat. Crec, a més, que és impossible respondre de forma categòrica.

Des de la perspectiva emocional que jo ho vaig viure i recordo, crec que es va respectar la seva voluntat en conjunt més poderosa, més global. Des de la perspectiva d'altres germans, que compartien amb ella les seves conviccions religioses, no ho sé. Si de cas, haurien de ser ells els que fessin aquesta valoració.