Cada dia, a la tarda, surt de casa i agafa el camí que va cap al cementiri. Amb el seu pas lent, ajudant-se amb el bastó, arriba fins a la porta. Està tancada. A través de la reixa, mira el passadís de nínxols que li queda al davant. Cap al fons, un test a terra li serveix de referència per ubicar el nínxol que busca amb la mirada. Des de la porta, gairebé no es veu. Hi ha enterrat el seu fill.
Com que el camí que va al cementiri també va a altres llocs, de vegades ja m'hi havia trobat la Joana, i pensava que anava a fer un tomb. Aquesta vegada la veig just quan està davant la porta del cementiri, aturada, mirant cap a l'altra banda de la reixa.
M'hi acosto, i llavors m'ho explica. Que cada dia hi ve, i que encara que la seva tristesa a causa de la mort del seu fill sigui immensa, la consola una mica, aquesta petita estona diària "que està a la vora d'ell".
