Un home truca al servei de salvament marítim i diu:
-Dígame la ubicación.
-Però, vostè no parla en català?
-Llevo aquí poco tiempo, ¡dígame la ubicación, por favor!
-Miri, ja n'estic tip, que no m'atenguin en català! Fa segles que ens estan oprimint! Com és que fa aquesta feina si no sap parlar en català?! No li fa vergonya?!
Mentrestant, la barca s'anava enfonsant...
No se sap del cert com va acabar l'incident. Segons unes versions, l'home de la barca al final va entendre que, en aquell moment, la prioritat no era la campanya de normalització lingüística, sinó que els auxiliessin, fos qui fos i en l'idioma que fos. Segons unes altres versions, mentre l'home de la barca seguia amb el seu llarg i irat memorial de greuges sobre l'opressió de Catalunya i l'ús del català, la seva dona es va ofegar.
Podria ser qualsevol dels dos desenllaços, perquè de fet aquesta és una història inventada. Ara bé, aquesta història inventada està inspirada en una història real. Sense mar ni barques, però amb una conversa semblant pel que fa a l'ús del català, a partir d'una necessitat important concreta, d'una demanda d'ajuda. I també amb un tercer protagonista, en situació vulnerable, que acaba sent víctima de les dèries i fúries lingüístiques i polítiques del protagonista principal.
Jo en vaig ser testimoni. I fins i tot em va tocar el rebre, quan davant de la situació desgavellada i esperpèntica que estava contemplant, se'm va acudir fer un comentari.
