Vaig a veure el Bartomeu. Primer pujo al pis, i llavors ell diu que millor si baixem i anem al bar. Li dic que d'acord. Baixem, anem al bar de la cantonada, jo demano un cafè i ell una mitjana.
M'explica que havia deixat de beure, però que al no beure no tenia cap motiu per sortir de casa. I com que no sortia, no caminava. Que, en canvi, ara, al fer la ruta dels bars, una cervesa aquí i una altra allà, fa petites caminades.
Aquest abandonament temporal de les cerveses s'han anat repetint diferents vegades. Al llarg "de sempre", perquè mai no ha fet cap treball seriós de deshabituació. Des que el conec, i potser fa ja quaranta-cinc anys, sempre l'he vist, en aquest sentit, igual.
Al cap d'una estona em pregunta si vull alguna altra cosa, i li dic que no. Llavors ell demana una segona mitjana, perquè la primera ja se l'ha acabat. Diu que el metge li ha dit que hauria de deixar de beure, perquè ja té el fetge tocat, i es veu que el cor també. Però afegeix que a ell, amb l'edat que té, tant li fa morir-se. Que no passa res, si qualsevol dia es mor.
Fins ara no li he fet cap comentari sobre les seves cerveses. Sobre les d'avui, i les de cada dia, i les de tota la vida. I quan ell em diu això de morir-se, només li dic: que morir-se no és cap problema, però la malaltia, i l'eventual sofriment, sí. Li ho dic així, telegràfic, només de passada, perquè no em vull fer pesat. A més, sé que ell no passa una etapa fàcil, des que va morir la seva parella, amb la qual estaven molt units, des de feia potser cinquanta anys.
També és veritat, tal com he dit, que la seva relació amb les cerveses no és nova: quan la seva parella vivia ell també bevia, de vegades molt, fins al punt d'arribar de vegades a casa completament borratxo. Ella també bevia, de vegades també de manera abusiva. Però a banda d'això, s'estimaven molt, i ara ell la troba molt a faltar.
Quan s'acaba de beure la segona cervesa em pregunta si vull caminar una mica, i li dic que sí. Llavors ell va al lavabo, a fer un riu. Després, resulta que la passejada és només d'uns dos-cents metres, fins al següent bar. Demana una altra mitjana, de manera que en total, amb les dues prèvies, ja és un litre.
Aquesta vegada jo ja no sec amb ell, li dic que me'n vaig, que vull aprofitar per fer una altra cosa al barri. És veritat, però també ho és que, amb tantes cerveses, ja em fa mandra, seguir amb ell; no vull acabar fent-li cap comentari sobre les seves cerveses, i tampoc tinc ganes de seguir compartint aquesta dinàmica. Per avui ja n'hi ha prou.
Des que va morir la seva parella, fa potser mig any, no l'havia vist. Ho tenia pendent. Suposo que més endavant tornaré a quedar amb ell. Perquè a banda de les cerveses, i d'uns monòlegs seus que s'acaben fent una mica pesats, entremig, de tant en tant, també va apareixent "ell", amb la seva solitud, la seva tristesa, i això sí que m'arriba.
