Li porto al Joan Pintor dos llibres que m'havia trobat a un punt de reciclatge. Un és de pintures figuratives de la primera meitat del segle passat, de pintors espanyols, i l'altre d'obra d'Edvard Munch. Són dos llibres molt ben editats, amb unes reproduccions excel.lents. Abans de dur-los-hi, a casa algunes estones aprofito per mirar-me'ls, i els gaudeixo.
El Joan m'agraeix que li hagi dut els llibres. Després, hi dona un primer cop d'ull, i em sobta que, de seguida, hi troba algunes pegues. Tant en els quadres figuratius de pintors espanyols com en els d'Edvard Munch. Em diu que hi ha coses "que no estan bé", que això o allò s'hauria d'haver pintat d'una altra manera...
El Joan, ja ho he explicat altres vegades, durant molts anys va ser un pintor aficionat; tenia un bon domini del color i era capaç de fer quadres força dignes (i també altres de menys reeixits). Quadres en general "correctes", però òbviament d'una qualitat molt allunyada dels quadres dels pintors dels dos llibres.
Ell sempre ha estat convençut que, si com a pintor no va triomfar, va ser "perquè no tenia padrins". Està tan convençut de la seva qualitat com a pintor que totes les parets de casa seva les té atapeïdes de quadres seus. Tots seus, de ningú més. I de tots és capaç de fer-ne elogis (i de cap li he sentit la més petita crítica). La part bona d'això és que ell està molt satisfet de la seva obra, i del seu nivell com a pintor, i això, tenir l'autoestima alta, sempre va bé.
D'altra banda, els seus comentaris sobre els quadres dels dos llibres a mi em recorden una altra història. Temps enrere, un dia vaig tenir l'ocurrència (la mala idea), de dur-li reproduccions de tres retrats que vaig fer jo quan era jove, i dels quals, encara ara, n'estic força content: considero que, sense ser extraordinaris, tenen un punt d'originalitat, i que alhora com a retrats van quedar força bé.
Els hi vaig ensenyar, i ell, als tres, els hi va trobar pegues: de dibuix, de color o de composició. Em va sorprendre, no ho puc negar. És clar, relativament, perquè ja fa anys que sé el peu que calça. A més, encara que jo no tingui una autoimatge com a ex-pintor inflada com la seva, si és el cas que considero que una cosa m'ha sortit mínimament correcta (pintura, dibuix, text, el que sigui), m'afecten poc les eventuals crítiques negatives que me'n puguin fer. Encara que sigui "una persona entesa" qui me les faci. De manera que aquell dia només vaig pensar que havia badat duent-li al Joan aquelles reproduccions (ho vaig fer perquè ell feia dies que m'insistia, "ensenya'm alguna cosa que hagis pintat tu").
Si no fos així, si llavors els seus comentaris m'haguessin afectat ni que fos una mica, ara aquesta mica d'afectació s'hauria dissolt com un terròs de sucre en un torrent, després de veure com ell era capaç de trobar també pegues a les obres de Munch. Unes obres que a mi em semblen absolutament esplèndides.
De fet, si vull, ara fins i tot em puc sentir orgullós de les crítiques que em va fer llavors: em va tractar igual que a l'Edvard Munch!
