Un dia un guàrdia civil va fer seure a la taula de la cuina la seva dona i les seves dues filles, aleshores adolescents i que començaven a voler anar una mica al seu aire. Això passava a finals dels anys seixanta, a un poble de muntanya. Llavors, ell dret i les tres assegudes, va desenfundar la pistola, la va posar damunt la taula i, a continuació, molt seriós, va dir a les tres dones: "Si alguna em fa avergonyir, la mato".
La història l'explica P, l'home que uns anys després es va casar amb una de les filles. Ho explica durant una llarga sobretaula durant la qual ell i el seu germà, A, van enllaçant diferents anècdotes, unes de quan eren petits i altres de posteriors. Ells parlen, i jo escolto, bocabadat.
Després, quan amb A marxem de casa del seu germà, li dic que m'ho he passat molt bé, amb tantes històries, unes curioses, unes altres divertides, unes altres dramàtiques... Com la del pastor que, un dia, es va mudar i, ben mudat, se'n va anar cap a un roure que ja tenia ullat i es va penjar.
Li dic a A, amb el qual som amics des de fa cinquanta anys, que, ves per on, resulta que els dos hem d'estar agraïts a Monsenyor Escrivá de Balaguer, ja que si ell no hagués existit, no hauria existit l'Opus Dei, i si no hagués existit l'Opus Dei, no hauria existit el col.legi de l'Opus Dei al qual em van portar els meus pares i on el vaig conèixer a ell, quan hi va anar a fer de professor. Aquella coincidència va ser l'inici de la nostra llarga amistat, que ha durat fins ara. (1)
Pel que fa a les històries que ell i el seu germà expliquen aquest dia, unes ja les sabia, i unes altres no. Moltes per a mi tenen un doble interès, perquè alguns dels protagonistes els vaig conèixer, com per exemple el pastor que, després de mudar-se, es va penjar (fins i tot havia treballat per a ell, en alguna esquilada d'ovelles). I al guàrdia civil de la pistola també el vaig conèixer, i el cas és que, com a guàrdia civil, recordo que la gent de la zona que ell tenia encomanada no el consideraven una mala persona.
Posats a repassar històries curioses, una de les més curioses seria la d'aquest amic. Després de néixer en un poble de muntanya només accessible per un camí de ferradura, és a dir, només accessible a peu o amb mula (ni carros tenien), als disset anys, tip de la vida rural i de pasturar bestiar, en contra de la voluntat de la seva família va decidir que volia estudiar i tenir una vida diferent. I se'n va sortir: alhora que treballava per tal de sobreviure a la ciutat, va anar estudiant, va arribar a la universitat, es va llicenciar i, al final, la seva vida ha sigut molt diferent de la que semblava a què estava predestinat. Tant, que fins i tot ha arribat a ocupar càrrecs polítics força importants. Però aquesta ja és una altra història.
Aquesta vegada passo tres dies amb ell, en una casa solitària enmig de la muntanya, envoltats d'uns paisatges espectaculars, fent tombs i parlant els dos d'històries antigues. Cada dia, també anem a veure una estona el seu germà, que tota la vida ha fet de pastor. I també parlem de nosaltres dos, de la seva vida, fugint d'un món rural que l'ofegava, i de la meva, de sentit contrari, anant a viure durant uns anys a aquell món rural del qual ell n'havia fugit, i en el qual jo vaig viure experiències que per a mi van ser molt importants.
Ho diuen els seus deixebles, i en aquest cas jo també ho puc dir: "Sense Monsenyor Escrivá de Balaguer, tot hauria sigut diferent".
(1) Aquest amic guarda molt bon record dels seus anys de professors en aquell collegi de l'Opus Dei on ens vam conèixer. Diu que va tenir molta sort, llavors, de poder-hi treballar, i que sempre el van tractar molt bé.
