Blasi - 2

Amb troncs de vimetera i salanca Blasi feia uns esplèndids collars, bigarrats amb sanefes tallades a punta de ganivet, de vegades de propina pintats amb contrastats i llampants colors. Devia ser dels pocs pastors que encara feia collars de fusta (parlo de ja fa trenta anys), i potser l'únic que encara els feia ornamentats.

Era també dels pocs pastors que encara conservava algun moltó al ramat. Un parell o tres, em sembla que en tenia. Quan feia la cabanera amunt o avall, els col.locava aquells collars, dels que en penjaven uns esquellots espectaculars, molt grans, de so greu. Conservava així un costum antic, però llavors una mica descontextualitzat, sense bona part del sentit i les compensacions de temps enrere: abans, al passar pels pobles la gent admirava els grans moltons i els voluminosos esquellots que traginaven, així com els collars dels que penjaven, i els pastors transhumants se sentien orgullosos de la patxoca dels seus ramats. Però llavors la major part del trajecte ja era al llarg de pobles abandonats, sense que ningú pogués contemplar l'espectacle. Malgrat tot, Blasi repetia el ritual, ja que si més no ell sí que el gaudia.

A més dels collars dels moltons, que només feia servir de forma puntual, també en feia per a les ovelles, més petits, més senzills, aquests sí d'ús continuat, dels que en penjaven esquellerincs i picarols. Val a dir que era bonica de sentir, la dringadissa del seu ramat, que en això també era original, a causa de la gran quantitat d'ovelles esquellades que duia.

Blasi era un bon artesà, habilidós, pacient. Amb el destraló tallava els troncs de vimetera o salanca, potser d'uns quinze centímetres de diàmetre. A continuació en feia un tros d'uns cinquanta centímetres de llarg, i l'obria pel mig segons el sentit de la veta. Encara fent servir el destraló, ara com si fos un tascó, de la banda ampla en treia un taulonet d'uns dos centímetres de gruix. Llavors canviava d'eina, i amb la plana (una eina de tall de dos mànecs, un a cada extrem, per a ser agafada amb les dues mans), n'anava aprimant i allisant la superfície, fins que tenia el gruix adient per a intentar la part més delicada: el seu vinclat, per tal d'aconseguir tancar l'anella. En aquest punt, de vegades la fusta s'estellava i tota la feina se n'anava en orris. L'altre moment delicat, un cop ja vinclat, era el de fer, amb el ganivet, els forats necessaris a cada extrem per a encaixar-hi el passador (de fusta dura, sovint de boix) i així poder-los tancar al voltant del coll de l'ovella.

No sé què se'n deu haver fet, de Blasi, no era gran, i amb el valent i resistent que era suposo que segueix viu. Tenia un fill que semblava que seguiria la tradició, així que ell potser encara l'ajuda i fa poc o molt de pastor...