Els "manguitos"

Devia ser al voltant de 1945, al poble llavors hi havia un rector d'aquests molt puritans i alhora controladors. Per exemple, es veu que, de vegades, en mig de la missa li deia a l'escolà que anés a avisar alguna dona, perquè se li havia mogut la mantellina i no tenia el cap ben tapat.

No estava per brocs, una altra cosa que no tolerava era, quan feia bo i les dones anaven amb vestits més frescos, que entressin a l'església sense els "manguitos" corresponents (el Diccionari català-valencià balear diu que és un "castellanisme inadmissible", i remet a "maneguí o manegot", però amb aquestes paraules ningú sap de què parles, de manera que seguiré amb els "manguitos"). (1)

Això dels "manguitos" jo només ho coneixia com a complement dels oficinistes d'abans, per tal d'evitar tacar-se els punys de les camises quan escrivien amb els plomins. Però es veu que, si més no en alguns llocs, tal com dic era també un complement imprescindible del vestuari de missa femení. Quan feia bo les dones anaven a missa amb vestits amb mànigues per exemple fins als colzes, i per entrar a l'església s'havien de tapar l'avantbraç, fins als canells, perquè dur-els avantbraços destapats a dins de l'església era una falta de respecte. L'avantatge dels "manguitos" era que al sortir de missa si en portaven se'ls podien treure i no calia anar a casa a canviar-se de vestit, si tenien calor.

Una altra cosa que no li agradava al rector era que els seus feligresos i feligreses anessin a veure segons quines pel.lícules. Cal no oblidar les pel.lícules que es podien veure llavors, retallades prèviament les eventuals escenes en què sortís algun petó que no fos ben cast i a la galta, o alguna abraçada massa estreta. Però malgrat les tisores inclements o la banalitat de les pel.lícules que no calia censurar, al rector li seguia semblant que n'hi havia que no eren apropiades, i que veure-les era incompatible amb anar a combregar. Alguna vegada havia negat la comunió a algú per aquest motiu (procurava estar al cas de qui anava al cine). En mig de la missa, quan l'incaut s'acostava a combregar, el rector li deia que res de res. I així, amb aquella escenificació, la lliçó i l'avís per a la resta d'assistents era més exemplaritzant.

No sé si era aquell mateix rector (la grisor i la caspa al poble i al país va durar molts anys), que als nens i nenes, quan anaven a combregar els donava un val, una petita cartolina blava en que hi havia imprès aquest text: "1 comunión". Després, els "campions anuals de les comunions" tenien premi, que consistia normalment en anar a Montserrat. A missa, naturalment. D'aquests vals en conservo un, com si fos un tresor, però no recordo com va arribar a les meves mans. Encuriosit, fa temps vaig preguntar què significava, i em van explicar el que he explicat.

La història de les amonestacions per les mantellines, els "manguitos" i les pel.lícules me les han explicat diferents persones. L'última, fa poc, el Jan, que llavors era escolà, i per tant l'encarregat de transmetre l'advertiment del rector a l'eventual infractora de les normes de les mantellines o els avantbraços. A més, com a escolà, també havia estat testimoni d'alguna denegació de la comunió pel tema del cine. El Jan, quan m'ho explica, em diu que aquell rector tenia una idea de la religió grisa, repressora, i m'ho resumeix dient que el que no suportava aquell mossèn era que la gent estigués a gust, contenta, que es divertís.

--
(1) Mentre escric aquesta nota rellegeixo "La metamorfosi" de Kafka. Poc després de començar el relat hi ha aquest fragment: "Representava una senyora asseguda, encarcarada, guarnida amb un barret i un boà de pells, que escometia l'espectador amb un immens maniguet on s'amagava l'avantbraç." La traducció és de Jordi Llovet, de 1976. Maneguí, manegot, maniguet... Sigui quin sigui o fos el seu ús (laboral, religiós o ostentós), quan surt el tema segueix dominant el "castellanisme inadmissible".