D'un descampat urbà en recullo un bon manat de fulles de borratja. Un cop a casa, les bullo, i després afegeixo a l'olla unes misèries de restes de la nevera (patata, bròquil i pèsols), més un pessic de gingebre en pols, un altre pessic de comí i una mica de sal. Llavors espero que torni a bullir, i apago el foc. A continuació, hi afegeixo un bon raig d'oli, i ho trituro amb el "minipimer" o batedora de mà o com se n'hagi de dir.
El puré caldós que queda és una delícia. Les fulles de borratges tenen un gust semblant a les ortigues, i també és curiós que amb un gust semblant les dues punxin o piquin, quan les culls. Però per motius diferents: les borratges a causa de les seves diminutes punxes, i les ortigues a causa de la substància que segreguen els pèls "urticants" (la planta pertany al gènere "Urtica", i les borratges al gènere "Borago"). Però un cop bullides, tant les unes com les altres no punxen ni piquen: són molt suaus, fines i amb un gust peculiar, que jo trobo molt bo.
Uns dies abans recullo unes quantes olives d'una olivera que hi ha a la zona enjardinada de l'església que hi ha a prop de casa. Són olives negres, grans, madures, però encara amb la carn forta, dura. Les rento, i després les espolso amb sal, i al cap de quatre dies repeteixo l'espolsada de sal, i al cap de quatre dies més, quan les tasto i veig que ja han perdut l'amargor, les amaneixo amb una mica de vinagre i deixo passar dos dies més. En total només deu dies, i el resultat és excepcional, unes olives boníssimes. Gentilesa de la parròquia del barri (les que jo no recullo se les van menjant els coloms).
Un altre dia em trobo dos cartrons de llet, caducada però en bones condicions. Em compro una llimona i, quan arribo a casa, en faig suc i el barrejo amb un litre de llet. M'agrada la llet així, tallada. Ja es tallaria sola, si m'esperés prou, però així, amb la llimona, no calen les esperes. I un altre dia em trobo quatre terrines de flams de La Fageda, i com que és l'hora de dinar, m'assec a un banc i me'ls menjo els quatre, mig litre de crema ben bona; sempre duc una cullereta a la motxilla, "per si de cas"... (i després, més tard, escric a una coneguda que treballa a La Fageda, i li dic que els flams, de primera, que sobrepassen en molt bones condicions la data de caducitat). El mateix dia, junt amb els flams, trobo sis ous frescos. També els arreplego, i quan arribo a casa els bullo, i un cop durs me'ls vaig menjant de mica en mica.
Un altre dia el que em trobo són dues llaunes de sardines que caduquen d'aquí tres anys. Un altre dia una bossa amb un quilo de pomes golden, totes en bones condicions. Un altre dia un enciam, dos pebrots vermells i unes fulles d'api. Un altre dia un paquet de galetes "maria" sense encetar, i ni miro la data, perquè les galetes, com el pa sec, no caduquen mai. Un altre dia un paquet de cuscús i un altre de mill, els dos sense encetar (tampoc miro les dates). Un altre dia...
De les troballes de pa ja no en dic res, de tan habituals com són, tan habituals que només les recullo de vegades, perquè si no l'únic que faria seria menjar pa.
Però de les últimes troballes "alimentàries" (avui només parlo d'aquestes), potser la que més em sorprèn és aquesta: dues caixes de caquis dels durs, "persimons", una caixa damunt de l'altra, al costat d'uns contenidors. La majoria de caquis encara verdegen, els falta uns dies per madurar del tot. Dues caixes són molts quilos, de manera que en descarto una. I només una caixa també són molts quilos, perquè els caquis són grans, densos i pesants, i a la caixa hi ha dues capes o sostres de caquis. M'organitzo: uns caquis me'ls fico a la motxilla, i la caixa l'agafo, me l'arrepenjo contra la panxa i tiro carrer enllà, cap a casa.
Sense caixa ni motxilla, amb les mans a la butxaca arribar a casa seria un passeig agradable, però carregat així se'm fa llarg, i haig d'anar parant de tant en tant. De vegades faig aquestes tonteries, i dic tonteries perquè amb l'esquena i els genolls que tinc sé que aquestes coses les hauria d'evitar, perquè si les faig normalment després em passen factura. Però mira, no ho sé evitar: apareix l'ocasió, "i sento un impuls irresistible"...
Quan arribo a casa estic una mica baldat. Però alhora em sento content. D'una banda, perquè tinc un munt de caquis que em podré anar menjant de mica en mica (només arribar a casa em menjo el més madur de tots). I també em sento content perquè penso que, tot i ser ja un jaio, de tant en tant encara puc fer aquesta mena de coses poc assenyades. Estic atrotinat, però es veu que no tant, de moment encara puc fer aquestes coses.
Només em cal confiar que, com altres vegades, el mal d'esquena i de genolls d'avui no em durin gaire. De moment, fins ara quan m'apareixen aquests mals o molèsties sempre acaben marxant, més aviat o més tard.
(Per si de cas, ho recordo: si només pogués menjar coses d'aquestes trobades, passaria gana, o no en passaria però la meva alimentació seria molt pobre, sobretot a base de pa. I a més la Lívia no m'ho permetria, de fet, la majoria dels dies menjo amb ella, i mengem "normal", coses comprades a la botiga. Els "productes recuperats" procuro menjar-me'ls els dies que no coincidim a les hores dels àpats...)
