El Maldo

Del Maldo recordo com cantava quan pasturava les ovelles. M'encantava, de cop, començar a sentir la seva veu, venint de molt lluny... i veure llavors el seu ramat, no gaire gran, estès per la solana de l'altra banda del barranc, o per algun serrat de més enllà. Poques vegades m'hi havia acostat per a parlar-hi, i si ho feia, quan s'adonava que enfilava cap a ell deixava de cantar. La veritat és que no recordo si cantava bé o malament, però m'impressionava la seva veu poderosa escampant-se per les muntanyes.

Em passava el mateix amb Francisquet, l'altre cantaire de la zona. De Francisquet sí que recordo que cantava molt bé. Cantava quan pasturava el bestiar, quan esporgava les oliveres...

Poques vegades m'ha emocionant tant algú cantant com aquestes dues persones quan cantaven per aquelles muntanyes solitàries, en mig del silenci d'aquells barrancs i serrats, només trencat, a més de per la seva veu, potser pel murmuri del vent i de les fulles dels matolls, d'algun cant o piuladissa d'ocells...

De Francisquet també en recordo el vi que ell mateix es feia, i que jo tastava quan un cop a l'any baixava per a ajudar-lo a xollar el ramat. Després de l'àpat formidable del migdia, quan tocava tornar a entrar al corral per a prosseguir la xolla, sense aquells traguinyols de vi fresc i lleuger hauria estat impossible dissoldre als grans volums de viandes ingerides i acotar l'esquena per a poder engrapar les ovelles i travar-les.

La veritat és que, a l'aixecar-se de taula i anar al corral, entre el menjar i el vi tot el ramat es veia borrós, i semblava impossible, completament impossible, poder agafar la primera ovella i gitar-la a terra. Però un cop aconseguit el prodigi, quan ja havia travat quatre o cinc animals, la pesantor del menjar i els vapors de l'alcohol desapareixien completament, eliminats per la suor que començava a rajar com si fos una aixeta, a causa de la calor asfixiant del corral i dels espeternecs del bestiar quan els engrapaves les potes.