El Tiringoles

El seu nom no el recordo. Però una vegada vaig preguntar a un conegut quin peu calçava aquell personatge, i em va dir això, que era un tiringoles. D'ençà d'aleshores el vaig associar amb aquesta bonica i sonora paraula. Una paraula que, de fet, vaig omplir de contingut veient com era ell realment: algú que se la sabia molt llarga, romancer, presumit, cregut...

Feia alguns jornals, i a la primavera de vegades es llogava de travador. No s'hi escarrassava massa, s'ho agafava amb molta patxoca: si la feina s'alentia, si algun esquilador s'havia d'esperar perquè no tenia cap ovella lligada, no s'immutava gens ni mica. Al contrari, li donava la volta, sempre se li acudia alguna explicació per argumentar que ell no hi tenia res a veure, que la causa era qualsevol altra: les condicions del corral, el vent que bufava, aquell xoriç tan picant de l'esmorzar...

Es veu que temps enrere havia estat més bon treballador. Però llavors on era més fàcil trobar-lo era al bar, bevent cerveses i fumant, fatxendejant del que fos, amb els seus aires de suficiència, el seu parlar pastós i nasal, una mica afectat. Era així, ben bé un tiringoles, autèntic, de soca-rel.