Quatre graus sota zero

Lleida. Quatre graus sota zero. Passa una noia ben abrigada de cintura cap amunt: gersei, anorac, guants, gorro de llana. De cintura cap avall també: pantalons gruixuts, mitjons gruixuts, botes. La cintura, en canvi, la duu ben ventilada: una franja de deu centímetres de panxa i ronyonada a l'aire lliure. Si l'objectiu és fer-se mirar, ho aconsegueix. Potser d'una manera diferent de la que ella es pensa; amb la temperatura que fa, amb un fred que glassa els mocs, el seu exhibicionisme no sembla que pugui desvetllar molts desitjos libidinosos, al contrari, més aviat una mena de pregona esgarrifança.

Fa uns anys era moda això de dur la ronyonada a l'intempèrie, tant al bo de l'estiu com al pic de l'hivern. Ara ja no, i són poques les noies que, sobretot al mig de l'hivern, s'apunten a aquesta moda de cintura ventilada. Tanmateix, no sembla pas que perquè els hagi madurat el seny. El que passa és que la tele i els grans magatzems es veu que diuen "que ara no toca". Ara sembla que toquen les mitges negres i les versions més mínimes de minifaldilles, una altra mena de desafiament no gaire entenimentat a la climatologia rigorosa d'aquests dies.

Si a aquestes noies tan agosarades les obliguessin a vestir-se (o a desvestir-se, segons com es miri) d'aquesta manera, es queixarien, i amb raó, del tracte duríssim que les infligien. En canvi, desafien voluntàriament aquestes gèlides temperatures, i el que encara és més estrany, sense agafar cap pulmonia. Sovint el funcionament del cos humà és sorprenent, desconcertant, gairebé tant com el funcionament de segons quins caps.