Segueixo amb el cas de l'Ignasi. El cas és que ell tampoc no va fer bé les coses. No les va fer bé quan encara era una persona lúcida i autònoma i tenia capacitat per decidir. No les va fer bé perquè llavors deia que no volia acabar vivint com ara viu. Ho deia... però "no ho va escriure" mai. I segons sembla, tampoc no en va parlar amb la seva família. O no ho va fer de manera prou convincent.
Sé que ho deia perquè a mi m'ho havia dit. Més d'una vegada. Preocupat. En aquests casos, jo algun cop li havia parlat del testament vital, com a mesura "autoprotectora", per tal d'evitar hipotètics acarnissaments terapèutics (a mi em sembla que tenir les 24 hores del dia lligada una persona de potser 90 anys, completament demenciada i estabornida amb ingents quantitats d'antipsicòtics, i estant en aquest estat a sobre vacunar-la, es pot qualificar perfectament d'acarnissament terapèutic). Però quan fa anys a l'Ignasi li havia parlat del testament vital, ell sempre havia desviat la conversa. I com que vaig veure que sempre reaccionava igual, ho vaig deixar estar. (1)
Per tant, la realitat també és aquesta, que l'Ignasi no va fer les coses bé. ¿Què hauria passat si ell hagués fet el testament vital, especificant-hi que aquest tipus de vida no la volia de cap manera? No es pot saber, què hauria passat... però ara "potser ja no estaria lligat".
D'altra banda, la seva família també té la seva part de responsabilitat, pel que fa a la situació actual. La tristesa de la família a causa de l'estat demenciat de l'Ignasi és òbvia i profunda, indiscutible, agreujada pel fet de saber que està sempre lligat, i de no poder-li fer mai cap abraçada, etc. Ara bé, és una situació que té una alternativa: treure'l de la residència i ocupar-se'n. El que passa és que aquesta no és una alternativa "còmode", perquè implica molta implicació, molta dedicació...
Ara algú pot pensar que parlo amb molta duresa, però crec que com a mínim és "una duresa coherent": que no es prengui aquesta decisió (treure'l de la residència), sembla que és un indicador que les tristeses esmentades, del tot reals, alhora són també "relatives", en la mesura que no són "de suficient intensitat" per a plantejar-se un canvi d'aquest tipus (parlo de l'Ignasi, però el seu cas evidentment no és únic, n'hi ha molts de semblants).
Pel que fa a mi, el dia que em diguin que l'Ignasi ha mort tindré una immensa alegria. Perquè sempre que penso en ell penso en les vegades que m'havia dit que, si algun dia es trobava o s'acostava a un estat com el d'ara, no volia seguir vivint, rotundament no. (2)
(1) Això m'ha passat també amb altres persones, que s'esgarrifen, quan parles amb elles de casos d'aquest tipus, amb elevats graus de degradació i demència... S'esgarrifen, però alhora, tenen aquesta mateixa reacció d'incomoditat, de rebuig, quan els parles del testament vital. És estrany, perquè és un document en què només exposes "el que tu vols", sigui el que sigui, per si un dia ja no estàs en condicions d'expressar la teva voluntat.
