Pensar en el passat per viure millor el present

- Per què en parles?
- Perquè jo encara estic viu.

De vegades parlo del meu passat o del passat d'alguna altra persona (viva o difunta). Quan ho faig, de vegades al final dic que per a mi aquests records o reflexions només tenen sentit si em serveixen per a gestionar millor el present: amb més atenció, més lucidesa i més capacitat de comprensió (i de compassió).

Com que aquesta reflexió "utilitària" en general la incloc a tall de cloenda de la història o episodi explicat prèviament, penso que es pot interpretar, i amb més motiu a causa de la reiteració, com una mena d'excusa o justificació: primer dic el que sigui (conscient que potser pot incomodar algú altre), i després, per tal de legitimar-me, incloc aquesta consideració.

Avui ho faré al revés, és a dir, començaré directament pel final, sense història prèvia, per tal que l'únic tema sigui aquest, i així no hi hagi "distraccions".

Si el meu dia a dia, i de manera especial la meva relació quotidiana o intermitent amb la gent que m'importa i m'envolta, no es beneficia de les meves excursions mentals pel passat (en part traduïdes a escrits, no sempre), vol dir que aquestes excursions no tenen ("per a mi no tenen"), sentit ni utilitat. En el millor dels casos (en relació amb aquest objectiu "privat" meu), seran banals. I en el pitjor, potser inoportunes, negatives...

Aquesta necessitat de remetre-ho tot al present (fins i tot les expectatives de futur), per a mi és absolutament fonamental, i si algun cop el procés o resultat no és aquest, tinc clar que és perquè m'estic despistant o equivocant. Cosa que, òbviament, de vegades em passa, perquè no sempre sóc capaç de fer el que voldria fer (per manca de lucidesa, o d'energies).

El que m'importa, insisteixo, sempre és el present, perquè és l'únic que existeix. Una altra cosa és que com els records també existeixen (el passat existeix en la mesura "que ara el recordem"), i els records ens conformen (sense records "no seríem", per això són tan dramàtiques les demències senils), no podem viure aquí i ara com si no hagués existit cap passat (o més ben dit, "múltiples passats" amb les seves múltiples versions i interpretacions).

El present: d'entrada, "com em tracto a mi mateix" (al capdavall, sóc la persona més important "per a mi"). I a continuació, com tracto les persones que m'envolten, amb les que convisc. Si no hi ha aquesta traducció o repercussió, tot és un fracàs.