Un altre escampall

Té noranta anys. Li han fet una ressonància magnètica cerebral i li han trobat deterioraments en general propis de l'edat. De tant en tant li fan anàlisis de sang. Cada dia es pren set medicaments diferents. Li fa mal l'esquena. Sordeja i fa servir un audiòfon. És sòcia d'una mútua, i també es visita a la Seguretat Social.

O més ben dit, si més no fa mig any la Teresa estava en aquesta situació. Ho sé perquè és el que diuen un munt de papers escampats per terra, al costat d'un contenidor. Amb el seu nom i cognoms, i el domicili, i el telèfon...

Ara no sé si segueix viva. Potser sí, i potser en lloc de viure en aquest domicili ara viu en una residència. En aquests casos, de papers de gent gran escampats pel carrer, no saps mai si és una cosa o l'altra. Sigui el que sigui (mort o residència), sempre m'imagino que llavors, algun fill o filla, o algun altre parent, buida el pis, per prendre'n possessió, potser per vendre'l. Amb tan poca cura que ni tan sols es pren la molèstia de ficar a dins del contenidor les coses que llença perquè al pis li fan nosa. I la mare, o tia, o qui sigui, "queda tirada o tirat al mig del carrer"...

La Teresa devia ser (o és), una dona menuda, perquè a la vorera també hi ha uns quants parells de sabates del número 35. I alguna peça de roba. I altres coses, plats i copes decorats amb colors i dibuixos cridaners, i algunes figuretes "decoratives", d'un estil que la gent que categoritza els gustos qualificaria segurament com a "kitsch" (i faig un incís: si tots els gustos estètics són inventats, per què hi ha qui creu que els seus són millors?).

Entre aquestes "restes d'una vida", hi ha també una agenda de telèfons, i una llibreta amb receptes de cuina, i altres papers amb receptes per treure diferents tipus de taques, i una "per blanquejar les mans".

Però de tot el que hi ha escampat, el més sorprenent és una dentadura, una pròtesi de dos implants. També per terra. I això em fa pensar que la Teresa pot ser que s'hagi mort, perquè sembla, "en principi sembla", que si hagués anat a una residència hi hauria d'haver anat amb la dentadura.

"Una tristeza insólita
me invade algunas tardes.
La de hoy es una de ellas."
Ángel González
(Nada grave, Visor Libros, 2008)