La meva avia Clara

Durant el primer quart del segle XVIII van arribar a la capital de comarca de la que eren originaris els meus pares en Josep C., empresari adober, i la seva esposa, l'Esperança J.

En Josep i l'Esperança van tenir tres fills, els tres adobers, i una filla. El més gran, l'hereu, en Jaume, (casat amb la Josepa Francesca) va tenir dotze fills. El setè, el Francesc, va ser l'hereu, i casat amb la Rosa, van tenir onze fills; el gran, el Josep, va seguir amb el pare el negoci familiar, fins que els va caldre vendre l'adoberia a causa dels deutes acumulats.

Després de la fallida familiar, el vuitè fill del Francesc i la Rosa, en Bonaventura, es va incorporar com a assalariat a la indústria tèxtil, aleshores en alça. Això passava a principis del segle XIX. De fet, la indústria tèxtil havia estat la principal causa de la fallida familiar, en haver-hi invertit sense prou sort, o encert. Una lliçó històrica que suposo que el meu pare no coneixia, de manera que no va poder aprofitar: havent reprès el vincle familiar amb el ram dels cuiros, en el seu cas no com a fabricant sinó com a comerciant, els negocis li van anar molt bé, però quan va voler diversificar les seves activitats i va voler fer algun experiment al marge del món dels cuiros, els resultats no van ser gaire bons.

Bé, tornem amb en Bonaventura, el fill del Francesc i la Rosa. En Bonaventura es va casar amb l'Antònia, i van tenir set fills. El tercer va ser en Cristòfor, hortolà. Aquest hortolà, descendent d'antics i pròspers adobers, es va casar amb la Rosa i van tenir set fills. La sisena va ser la Clara, la meva avia paterna.

Resumint: el Josep va ser el pare del Jaume, al seu torn pare del Francesc, i aquest d'en Bonaventura, i en Bonaventura del Cristòfor, i el Cristòfor de la meva àvia Clara. Ella es va casar amb el meu avi Josep, i van tenir dues filles i un fill, el meu pare.

De la meva àvia paterna en se això una mica per casualitat, gràcies a un parent molt llunyà que ni conec que es va dedicar a promoure aquesta recerca familiar i la seva publicació (1). Sé això dels avantpassats d'aquesta àvia... i alhora, de fet, d'ella no en sé gairebé res. Va morir quan jo tenia quatre anys, i no en conservo records. Ni versemblants ni inversemblants. I és estrany, perquè del meu avi matern, mort dos anys abans, sí que en conservo alguns records. Això sí, inversemblants, o per dir-ho més clar, falsos amb tota seguretat. Però "els conservo". I dic que són falsos perquè els elements que els composen no lliguen: m'adono que són records que els haig d'haver "fabricat posteriorment", suposo que a partir d'alguna conversa escoltada.

No em sorprèn, la fabricació d'aquests records; tinc assumit que sovint bona part dels records, o dels elements que els composen, són inventats, o tan distorsionats que no tenen gairebé res a veure amb els fets que els van originar. El que em sorprèn, tal com he dit, és no haver-ne conservat cap (inventat o real) d'aquesta àvia. L'única explicació que se m'acudeix és que, amb els meus ulls d'infant, per a mi la família de la meva mare era molt més brillant, seductora, acolorida, divertida: acaparava tota la meva atenció de manera que no me'n quedava per a la família del meu pare, en comparació tan discreta i "grisa". Fins el punt aquest, que de l'àvia Clara no en recordo res: se'm va fer invisible.

--
(1) La roda de la fortuna. Pere Pascual i Magí Puig. 2011