Casament civil

La Gemma i el David es van casar després de vint-i-cinc anys de viure junts, durant els quals havien tingut un parell de fills. Llavors, quan es van casar, el fill gran tenia uns vint anys, i el petit potser tres menys.

Els quatre formaven una família harmoniosa, bonica, agradable: la parella s'estimava, la Gemma i el David s'entenien la mar de bé, i els fills mantenien una bona relació amb els pares. Els fills havien estat ben educats, sels havia fomentat l'autoestima i l'autonomia: en aquell clima de confiança els fills havien crescut sense gaires problemes. Era una família que feia delir.

Quan el David va explicar a la seva mare que ell i la Gemma pensaven casar-se la mare va estar molt contenta. Però quan li va dir que no es casarien per l'Església, ella va tenir un disgust molt gran. Va tenir un disgust tan gran que va decidir no anar al casament civil ni a la festa que van fer posteriorment. Dels quatre germans del David, tres van reaccionar com la mare, només va anar al casament un dels germans.

El pare del David havia mort feia uns anys. Mentre va vire, mai va tenir una bona relació amb la Gemma, més aviat la ignorava, i també tenia una relació complicada amb el seu fill, a causa de la convivència "irregular" del fill amb la Gemma. El pare del David era de l'Opus, la mare també.

Ho he escrit en passat perquè sembla que això hauria d'haver passat fa molts anys. Però no, va passar fa poques setmanes. I no és una d'aquestes història "que me l'han explicat i ves a saber...".

O més ben dit, si que és una història que me l'han explicat: me la va explicar ahir la Gemma, a la qual feia mesos que no veia. Me la va explicar una mica trista i alhora conformada: "Què hi farem, la mare del David és així".