Jardinera de la huerta

De primer, "Jardinera de la huerta con ternera", i de segon, "Salteado de guisantes y arroz con merluza". Avui he esmorzat bé. Com la gent d'abans (si més no els que podien). Com per exemple el meu pare, que per esmorzar es menjava un plat de sopa o d'arròs, a continuació un bistec i fruita de postres.

He sortit de casa encara de nit, després d'agafar a corre-cuita un grapat de galetes i una poma per menjar-me-les més tard, al tren, però mentre anava cap a l'estació m'he trobat al carrer dos pots de puré. Segons l'etiqueta l'edat recomanada era "a partir de sis mesos". I sis mesos ja els tinc. Això sí, multiplicats per 124, però d'edat màxima no en parlava (de fet, quan ens fem grans i anem perdent les dents acabem menjant un altre cop com els nens petits, sopes, purés, gelatines, sucs...).

Els pots estaven caducats, és clar (suposo que la data de caducitat l'escurcen per evitar-se riscos, i aquesta vegada de fet només feia deu dies, que la data havia passat). M'imagino que els ha deixat al carrer una mare preocupada per la salut del seu fill o filla, però que ha pensat que a un rebuscador encara li farien favor. A mi ni m'ha calgut rebuscar, només mirar tot passant i arreplegar-los. És el que faig de vegades, quan s'escau, encara que estrictament no en tingui necessitat.

Segons les instruccions, s'havien d'escalfar els pots al bany maria o amb el microones. Però als trens no hi ha ni una cosa ni l'altra. El que si hi havia en aquest tren era, arran de terra, la sortida de l'aire calent de la calefacció. De manera que, mentre anava clarejant, hi he deixat una estona els pots, com a mínim per trencar la gelor que duien del carrer.

La sort d'anar amb trens lents és que pots esmorzar sense presses, relaxat. Pots mirar el paisatge, llegir una estona, si s'escau fer la becaina... Si el trajecte que he fet avui l'hagués fet en un AVE, en lloc de l'hora i mitja que ha durat compto que només hauria trigat un quart d'hora. Massa velocitat, l'AVE. I a sobre car; per anar a aquestes velocitats tan elevades a mi m'haurien de fer descompte, en comptes d'incrementar-me el preu.

De manera que un cop ja no tan freds els purés m'he menjat, la mar de content, primer la "jardinera" i després el "salteado", amb la cullera que "per si de cas" sempre porto al damunt quan vaig d'aquí cap allà. Fa uns quaranta anys, que passejo una cullera, una petita navalla i alguna bossa de plàstic. És el meu utillatge bàsic, quan surto de casa i com a mínim haig de passar un àpat fora. Cal anar preparat, no saps mai el que et pots trobar (amb la navalla a l'AVE em complicarien la vida, un altre motiu per evitar-lo).

Sempre m'han agradat els menjars per a nens petits, les farinetes, els purés de verdures o fruites. A més en aquest cas a les etiquetes dels pots es remarcava la qualitat del contingut; deia que no contenien ni colorants ni conservants, i que l'oli era d'oliva. Als nens petits els fan bons menjars.

Amb els pots de pure també hi he trobat un paquet per fer un pastís, "Pastel fresco con sabor limón, con caramelo líquido". Ara per anar bé alguna estona hauria de trobar una ampolla de llet, per fer el pastís (és el que diuen les instruccions), dic trobar perquè comprar-ne no en compro, per això d'exercir de vegetarià. Però una cosa és comprar i una altra arreplegar... Vaja, que sóc vegetaria "de no comprar", però a l'hora de menjar va com va, o com ve...

A veure com acabarà, aquest projecte de pastís.