Santa Caterina

"La imagen de Catalina de Siena ocupa un lateral en el retablo del Santuario de Torreciudad. La actitud firme y serena, la pluma y el libro, invitan a no callar, con la oración, las palabras y los hechos, cuando la verdad pueda ser confundida y calumniada." (1)

La setmana passada vaig veure Santa Caterina. No vaig anar a Torreciudad, ni vaig tenir una aparició sobrenatural, ni una al.lucinació psiquiàtrica. Vaig anar a veure la noia que, a finals dels anys setanta, va servir de model a l'escultor Joan Mayné per a la figura de Santa Caterina del retaule de Torreciudad, el santuari gegantí que San Josemaría Escrivá va fer que es construís al costat de l'embassament de El Grado. (2)

En aquella època aquella noia treballava de model a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, de la qual també n'era professor en Joan Mayné. Va ser així com es van conèixer. I de model per a un munt d'alumnes a l'escola va passar a model d'en Mayné al seu estudi de El Papiol, en el qual començava a treballar en el retaule.

Jo també vaig passar per l'Escola de Belles Arts, i vaig tenir de professor en Joan Mayné. Estava matriculat de pintura però durant un temps també em vaig apuntar, ja no recordo si oficialment o no, a les classes d'escultura que impartia ell. És estrany, però d'ell no en tinc cap record especial, ni bo ni dolent. Recordo l'aula d'escultura com un taller silenciós, gairebé sense alumnes, i poca cosa més. A aquella noia que feia de model llavors no la vaig conèixer, no sé si perquè no vam coincidir o perquè no m'hi vaig fixar.

No vaig sentir a parlar de la història del retaule de Torreciudad fins una mica més tard, quan jo ja havia deixat els estudis i em dedicava a la vida neorural, per dir-ne d'alguna manera (viure al camp procurant treballar el mínim... oscil.lant durant el temps lliure entre no fer res o poca cosa).

Malgrat viure lluny de la ciutat, a través d'algun conegut de Belles Arts ocasionalment vaig anar sabent alguna cosa de la història del retaule. Més o menys alhora, vaig conèixer de casualitat aquella noia que poc abans havia estat fent de model. Ens vam fer amics. I entre el que em va explicar ella i el que em van explicar aquells coneguts, em vaig anar fent una composició particular, "no canònica", del procés d'elaboració del retaule. Una composició amanida amb algunes anècdotes bastant sucoses, segurament no del tot del gust de la gent de l'Opus que havia encarregat la feina al Joan Mayné. Però no en donaré més detalls perquè, malgrat els anys passats, alguna de les coses les vaig saber entenent que qui me les explicava no volia que es divulguessin (i de moment ho respecto).

M'ha vingut tot això al cap perquè aquests dies, buscant una altra informació relacionada amb l'Opus, he trobat una entrevista que el 2002 li van fer al Joan Mayné sobre el retaule de Torreciudad (3). I m'he quedat bocabadat del que hi deia. De la barra que tenia de dir les coses que deia. Impressionant. Però suposo que també és normal: en Mayné es va convertir en "l'escultor oficial de l'Opus", i de clients com aquest n'hi ha pocs. I encara menys si tens la sort d'ensopegar moments estel.lars, de morts importants, canonitzacions i santificacions, amb els corresponents mausoleus, escultures, bustos, etc. (a més dels encàrrecs de Marededeus, que de tant en tant un client com aquest sempre et va fent).

Pel que fa al retaule com a obra plàstica... no sé si té valor la meva opinió, ja que és una obra religiosa i jo no sóc creient. Tanmateix, "com a antic estudiant de Belles Arts" (posats a buscar una excusa) trobo aquest retaule bastant anacrònic, caspós... i fins i tot lleig. Tan immens, tan pretensiós, tan barroc, tot d'alabastre policromat amb pans d'or i plata, i alhora amb aquest to artificialment envellit, de color de vori rònec. Amb aquesta intenció de no ser una obra actual, sinó una imitació de temps antics... quin horror!

Pel que fa als continguts, es van quedar ben descansats, amb alguns detalls. Per exemple, amb la inclusió de simbologies tan esperpèntiques com els presumptes escuts familiars (sens dubte inventats) de les presumptes nissagues dels pares de San Josemaría Escrivá. Quina visió tan "sobrenatural" de la vida del sant... quina cosa més ridícula.

En canvi, per a ells (els simpatitzants de l'Opus), és veu que aquest retaule és una absoluta meravella. Quines coses, i alhora estan  convençuts de ser (ells, l'Opus) un "aire fresc" dins de l'Església... (més val no pensar en com deu ser l'enrarit).

--
(1) Ana Sastre. Tiempo de caminar (sobre Josemaría Escrivá de Balaguer). Rialp, 1989
(2) Aquella noia de fet no va servir de model només per a la Santa Caterina, sinó per a la majoria de les figures femenines, és a dir, també la Verge (cosa que es veu que no feia gaire gràcia a la gent de l'Opus, aquesta). Però en el cas de Santa Caterina la semblança està buscada especialment.
(3) Entrevista d'Elica Brajnovic, 2002: www.torreciudad.org/retablo/