Fotos de barraques

No m'agraden les inauguracions d'exposicions. Massa gent, massa rebombori, sovint també massa esnobisme. Aquest cop faig una excepció, i a més de gent i rebombori hi trobo molta cervesa. Cervesa gratis, tanta com vulguis. Les ampolles plenes van sortint de les neveres, les buides van omplint uns grans cossis... Tothom va amb una ampolla a la mà, sembla la inauguració d'una cerveseria.

M'he presentat a la inauguració amb la il.lusió de trobar-hi un conegut. Tinc sort, hi és. L'exposició és de fotos de mitjans dels anys seixanta, de les barraques del Somorrostro. Seguint el fil de les barraques parlo amb aquest conegut de les de Montjuïc, de la mateixa època. En concret de les que hi havia a dins de l'estadi. Tot i que allò no eren pròpiament barraques, perquè els immigrants que s'instal.laven allí aprofitaven l'aixopluc dels passadissos i les sales de les graderies; només els calia fer divisions per delimitar l'espai i la mica d'intimitat de cada família.

Aquest conegut m'explica que a mitjans dels anys seixanta ell anava a entrenar a l'estadi, que llavors era un lloc estrany, molt abandonat. En espais delimitats per la prudència d'uns i altres, observant-se de lluny, coexistien els sense sostre amb els esportistes (atletes del Club Natació Barcelona -que llavors tenia una bona secció d'atletisme- i d'algun altre club).

Uns quatre o cinc anys més tard jo també vaig començar a anar a entrenar a l'estadi. Llavors ja no hi havia barraquistes, els havien fet fora, suposo que l'Ajuntament (al llarg dels anys es veu que els van fer fora més d'una vegada, i després s'hi tornaven a ficar). Quan jo hi anava, tal com dic no hi havia barraquistes però en quedaven tots els indicis. L'estadi era un espai fantasmagòric, sobretot al vespre, que és quan jo hi anava, al plegar del col.legi.

D'altra banda, els barraquistes seguien estant a tocar, a Can Valero. Allí hi vivia l'Antonio. Ell no en guarda gaire bon record, d'aquells temps: gana, fred, amuntegament, fang, rates... M'ho va explicar fa poc, un dia fent petar la xerrada. Ara fa de porter a un edifici del barri del Farró.

A mi em va fer vergonya dir-li que llavors jo era un noi de casa bona (confortable, espaiosa, lluminosa, amb calefacció central, amb minyones, etc.), i que quan sortia del col.legi privat i car al que anava agafava la bossa amb la roba d'esport i pujava a l'estadi a entrenar-me... mentre ell, un nen de deu anys, vivia a les barraques del costat, i en concret "en una barraca de pobre", més precària i més petita, perquè fins i tot entre els barraquistes hi havia classes.

Torno a la sala d'exposicions. La responsable de la galeria fa un petit parlament, i m'agrada. Relaciona les barraques de l'exposició amb els sense sostre d'avui, que potser ens trobarem quan tornem cap a casa, arraulits a algun portal o caixer amb els seus cartrons i mantes. Relaciona també les barraques dels anys seixanta amb els refugiats sirians d'avui, amb els migrants subsaharians, bloquejats a les fronteres o ofegats al Mediterrani...

La cervesa segueix circulant a bon ritme.