Pa i aigua

Després d'un matí de diferents gestions lluny de casa, cap al migdia em trobo una barra de pa a l'ampit d'una finestra d'una planta baixa. És del dia abans, perquè està una mica seca, però encara no del tot. No cal ni que ho digui, la recullo.

Una mica més enllà hi ha una font, i aprofito per omplir l'ampolla de plàstic que normalment sempre duc al damunt. Una d'aquestes ampolles de 33 o 50 centilitres d'usar i llençar, i que gràcies a què els altres usen i llencen, jo puc anar recollint quan em cal, rentar-les i fer-les servir una temporada. Fins que n'arreplego una altra de més nova (a les papereres sempre hi ha bones ofertes).

Doncs això, ja tinc el pa i tinc l'aigua, i és l'hora de dinar. De manera que busco un lloc tranquil amb un banc i m'hi instal.lo. Ara una mossada de pa ara un traguinyol d'aigua, vaig dinant. De gust. Perquè el pa m'agrada molt, i l'aigua també.

Vaig assaborint el pa i l'aigua, content de poder-los assaborir. Amb la sensació de ser un afortunat, perquè és l'hora de dinar i puc menjar. Poca broma: poder menjar quan tens gana és una meravella. Assaborir el que menges una segona meravella. I acumular meravelles com a mínim és una tercera meravella.

Ja ho sé, si sempre mengés només pa i aigua estaria mal alimentat, i suposo que em posaria malalt. De fet, fa molts anys vaig fer l'experiment (només pa i aigua), i el resultat, diguem-ho així, "no va ser satisfactori".

Avui parlo d'una altra cosa, no des d'un punt de vista nutricionista, sinó hedonista: dic que dinar pa i aigua pot ser una experiència profundament satisfactòria. Tan satisfactòria com ho pot ser, posem per cas, per al sibarita més exigent menjar el plat més sofisticat.

Si més no per a mi és així. T'ho creguis o no.

I que ningú em malinterpreti, per descomptat que aquestes consideracions no les faig pensant en la gent que com a norma "només" pot menjar pa i aigua, la gent que es veu obligada a buscar rosegons de pa i altres deixalles alimentàries pels contenidors... aquesta evidentment és una altra història.