Les memòries del Ferran

Vaig a veure la Cinta, i també hi és el Ferran, el seu marit. I com que hi és ell, m'és impossible parlar amb la Cinta, perquè el Ferran no para de xerrar. Tota l'estona d'ell mateix.

La Cinta és una dona dolça, suau, discreta, i en canvi el seu marit és tot el contrari, expansiu, narcisista, una d'aquestes persones que omple tot l'espai. El dos tenen al voltant de vuitanta anys, ell força ben portats, ella menys, només conserva íntegre el seu bon caràcter.

Faig algun intent per incloure en la conversa la Cinta i els seus interessos, però és inútil: digui el que digui, el Ferran troba sempre la manera de, amb qualsevol excusa, tornar a parlar d'ell mateix. Amb una gran facilitat, una vegada i una altra neutralitza qualsevol intent de treure'l del centre d'atenció. De manera que al final claudico, assumeixo la derrota i el deixo que vagi fent (crec que això mateix és el que ha fet la Cinta tota la vida de casada).

De cop, el Ferran diu que està escrivint les seves memòries. I tot seguit s'aixeca i les va a buscar, i porta una capça amb més de 500 folis a màquina, a un espai. I comença a explicar els diferents apartats de les seves memòries, i que si això és tan interessant, i això altre també, i aquest capítol encara més... no para d'autoelogiar-se. I jo estic bocabadat.

Dono un cop d'ull a alguns folis (ell m'insisteix perquè ho faci)... i trobo que el que escriu és poc interessant, molt semblant a la seva xerrameca. Cansador.

Em diu que té la intenció de publicar-ho, i m'entra una esgarrifança. Suposo que sobretot perquè per a mi aquesta escena també és com un mirall: en el Ferran i els seus papers em veig una mica a mi, i això m'inquieta, em neguiteja.

Dic que em veig una mica com ell, però no del tot. Suposo que la diferència és aquesta: malgrat que faig una cosa semblant a la seva, "jo no m'ho crec", ja que estic absolutament, desmesuradament convençut, de la meva irrellevància.