El Ramiro i la Magda

A l'hivern, la broma de Tremp és una broma pesada. Humida, gelada, gens amiga.

El Ramiro i la Magda aquests dies, pels vols de les deu, agafen el cotxe i se'n van cap a Puigverd, a plegar olives. Allí hi toca el sol, perquè la boira no hi arriba, queda per sota, aplanada damunt de Tremp. S'ho agafen amb filosofia, sense presses. Algun dia, algun fill els ajuda, però sobretot són ells els que, durant aquesta època de l'any, s'hi dediquen.

Ja veurem què passarà l'any vinent, perquè ja són grans. Ell té vuitanta-i-algun any, i a més un inici d'alzheimer. La memòria més immediata li falla molt, però encara és del tot autònom. Segueix portant el cotxe sense problemes i, sobretot, està sempre de bon humor, quan abans era un home més aviat geniüt. Sempre ha estat molt bona persona, però abans de vegades semblava que volia dissimular la seva bondat amb les seves rastelleres de rondinades.

Ella no arriba als vuitanta, però li'n deu faltar ben poc. Ara és el pal de paller familiar; bé, ho ha estat sempre, el que passa és que abans n'hi havia dos, de pals de paller, fins que al Ramiro el va començar a segrestar l'alzheimer. Si el Ramiro és de bona mena, ella encara ho és més. I de moment té la sort que, malgrat els anys, està molt bé, no té limitacions, conserva el cap perfectament clar i tota la lucidesa, generositat i bondat que sempre l'han caracteritzat.

Els veig algun dia al matí (des del balcó del pis que em van ajudar a llogar), quan agafen el cotxe per anar cap a Puigverd i s'hi estan fins al migdia. M'imagino el sol que hi trobaran i em deleixo. També em deleixo de no poder compartir un matí amb ells, xerrant i rient, collint olives a bastonades, com tenen per costum. Entre les dues i les tres, quan el normal és que la boira de Tremp ja s'hagi esvaït, tornen a dinar. D'aquesta manera, de mica en mica, al final potser hauran collit prop de mil quilos d'olives, que aviat és dit...