La casa inundada

M'avisen que la casa del poble s'ha inundat. S'ha rebentat la canonada principal del carrer, i com que el carrer està ben encimentat, l'aigua ha buscat una altra sortida més fàcil. I mira, mala sort, l'ha trobat just a l'entrada de casa meva, a dins. No li ha costat, perquè els baixos de la casa són de terra, només amb una petita capa de ciment i rajoles primes al damunt.

M'expliquen que a l'entrada de la casa (un veí en té la clau) hi havia un gran brollador de dos metres d'alçada, i que part de l'aigua sortia cap al carrer, i l'altra part anava cap endins, fins a arribar al pati del darrere. Aigua cap aquí i aigua cap allà, de tanta com en sortia, fins que han tallat l'aigua de tot el carrer. M'avisen a les set del matí, i quan arribo al poble, a primera hora de la tarda, al carrer, davant de la casa hi ha un bon forat: ja han trobat el lloc de la fuita. Ara, es veu que els falta una peça, que compten aconseguir de seguida, de manera que en principi l'aigua de tot el carrer (i la meva) tornarà a funcionar amb normalitat abans del vespre. A dins de casa el terra és una pena; a l'entrada, i fins a uns metres més enllà, està tot esquerdat i bufat, tant, que haig d'anar traient rajoles, ciment i fang per tal que les dues portes que hi ha es puguin obrir amb normalitat. Durant la tarda, passa un regidor de l'ajuntament. Dóna un cop d'ull a l'entrada i em diu que és evident que les destrosses són el resultat de la fuita del carrer, i que per tant l'ajuntament se n'haurà de fer càrrec. Li dic que li agraeixo l'oferiment, però que de dins de casa ja me n'ocuparé jo. Insisteix una mica, jo torno a insistir, i al final ho deixem com jo havia dit. Només afegeixo que, si de cas, si un dia tinc un altre problema que no puc assumir, llavors si de cas potser sí que demanaré ajuda. Després, quan més d'un veí que passa pel carrer em diu que l'ajuntament se n'haurà de fer càrrec (és el primer que em diu qualsevol que passa i veu l'estat lamentable de l'entrada), i llavors contesto que en principi me n'ocuparé jo, no ho entenen. Algú, sembla que fins i tot s'enfada. Jo els dic que és un poble petit, i que si jo ho puc assumir, com és el cas, ja m'està bé, que no em preocupa. N'hi ha que llavors em diuen que d'acord, que és cosa meva... però alhora que m'ho diuen arrufen el nas, com si d'alguna manera "els afectés a ells", la meva decisió. Una dona, per tal de convèncer-me, em posa aquest exemple. Em diu que ella conserva una cadira de rodes del seu pare, i quan de vegades la hi demana algú, la deixa. Però que llavors també els diu: "N'heu de demanar una vosaltres, hi teniu dret", i posa molt d'èmfasi en aquest "hi teniu dret!" No li dic res, però alhora m'imagino l'eventual resultat del seu consell, si tothom el seguís: munts de cases amb la seva corresponent cadira de rodes, unes poques fent-se servir durant un temps, i la resta, després del seu ús, a les golfes acumulant pols i rovell. "Perquè hi tenim dret". Potser no és molt bon exemple, aquest de les cadires, en relació amb la inundació de casa meva. O potser sí, perquè en definitiva el tema és el mateix: "Hi tenim dret". De fet, l'anècdota de la inundació dels baixos de casa meva em sembla poc rellevant, sobretot perquè els danys són limitats, i a més assumibles (sigui dit de passada: si l'aiguada embassada s'hagués "eternitzat" a dins, potser al final s'hauria enfonsat la casa, perquè les parets també són de fang...). En canvi, el que em sobta (o no, de tan habitual com és), és aquesta actitud davant "l'Administració", de demanar sempre tot el que es pugui demanar. Aquesta actitud sobretot em crida l'atenció en el cas de les persones que, sense cap problema econòmic, amb patrimonis considerables, es comporten també així, i ho troben el més normal. Persones que, per exemple, quan poden, demanen les factures sense IVA, per tal d'estalviar-se aquests diners. I que a l'hora de pagar altres impostos, de manera sistemàtica intenten fer trampes. O que reclamen ajudes o pagues a les quals realment "tenen dret legal", però que no necessiten per a res. D'aquest tipus de persones en conec unes quantes. I és igual que siguin de dretes o d'esquerres, o del que sigui: en això sempre coincideixen (llevat "d'honorables" excepcions). Suposo que aquesta actitud reivindicativa i pidolaire és una part important de l'explicació de per què "la cosa pública" de vegades no funciona com ens agradaria que funcionés. Perquè, a veure, si "amb les coses que són de tots" actuem com paparres o sangoneres, suposo que és normal que, després, "el sistema" tingui mancances (o més mancances de les que tindria sense paparres). O no? Per descomptat, la meva referència és sobretot pel que fa a persones sense problemes econòmics rellevants. Una altra història és la de la gent que viu amb l'aigua al coll, ja que en el seu cas les eventuals trampes per tal d'evitar acabar del tot ofegades són molt més comprensibles. (un altre grup, és clar, seria el grup, extens i heterogeni, de les persones, ni pobres ni riques, que han fet de les ajudes i les trampes la seva forma de vida habitual; també en conec un grapat, però aquesta ja és una altra història)