L'Adela

Trobo l'Adela a la botiga. Deu tenir la meva edat, acostant-se als seixanta. Alhora que la veig, m'arriba la seva fortor, intensa, desagradable. Tota ella és un ruïna. El seu cos llargarut, xuclat i alhora amb el ventre inflat, la manera com va vestida, malgirbada, amb sabatilles pel carrer... A la cara, un intent de somriure, trist, com una ganyota. Havia estat una dona esvelta, presumida, independent, competent, però ja no en queda res.

Quan li arriba el torn, posa damunt del taulell, perquè li apuntin al compte, un paquet de cerveses i mig litre d'alcohol. I pregunta si demà tindran uns pastissets de no sé què. Aquest deu ser el seu règim, pastissets, cerveses, i aquest alcohol, amb el que ves a saber què en fa, perquè en teoria no és apte per al consum, només ho és per a usos higiènics.

L'Adela no és l'única persona alcohòlica del poble, però sí la més visible, la menys discreta. Per la pinta deixada, per la mirada perduda, pel caminar vacil.lant, arrossegant els peus... I perquè de tant en tant demana diners. Jo més aviat la defujo, poques vegades m'aturo a parlar amb ella, i quan ho faig, m'hi entretinc poc. No m'hi sento a gust. Tampoc m'hi sento comportant-me així, evitant-la: "m'incomoda la meva incomoditat". M'agradaria ser més compassiu, sé que és una persona molt desgraciada, a la deriva, incapaç de redreçar el rumb...

Pena, tristesa, rebuig, incomoditat, vergonya, tot això em genera.