Injeccions

Fa uns mesos va morir el doctor Ferrer Pi, el pediatre de la família quan jo i els meus germans érem petits. El seu nom el primer que m'evoca és la paraula "injeccions", una paraula del tot associada a les seves visites: m'ha quedat la idea que el seu tractament de qualsevol malaltia consistia sempre en això, una bona tanda d'injeccions. Unes injeccions que ell receptava i després la meva mare ens punxava quan tocava, fent servir sempre la mateixa xeringa de vidre, prèviament esterilitzada junt amb l'agulla, en un cassó d'acer inoxidable que només tenia aquesta funció.

Tinc aquest record de la por a les injeccions, però no recordo episodis dels que jo en fos "la víctima". El que recordo és més aviat escenes que afectaven algun dels meus germans. De vegades he pensat que de la por a que me'n posessin alguna ja no em posava malalt...  Ves a saber, potser era una estratègia "psicosomàtica" del doctor Ferrer Pi: amb la por de les injeccions, estimular les nostres defenses i enfortir el nostre sistema immunitari. Això d'una banda i, d'una altra, enfortir el nostre caràcter, acostumar-nos a no queixar-nos si realment no estàvem malats de debò. Els meus pares tenien una gran confiança en el doctor Ferrer Pi, val a dir que ben fonamentada: érem molta mainada i havia vingut un munt de vegades a casa, de vegades a hores del tot intempestives.

L'altre record del doctor Ferrer Pi és el de les radiografies. Si en general només el vèiem quan algú estava malalt i ell venia a casa, de tant (no recordo amb quin periodicitat) ens portaven a la seva consulta perquè ens fes una revisió. I una de les proves rutinàries de la revisió, a més de la cullera a la boca per mirar-nos la gola i que a mi em feia venir vomitera, eren les radiografies del pit; recordo l'esgarrifança, la sensació de fragilitat i desprotecció, amb la pantalla glaçada contra el pit despullat. Eren temps en què les radiografies es feien de manera rutinària, i amb uns aparells que a més suposo que no devien passar massa controls, de manera que suposo que tots els germans de petits vam rebre unes bones dosis de radioactivitat.

Ves a saber, potser a algun dels germans aquelles sessions ens van immunitzar contra tot, i a algun altre potser li van desballestar alguna cosa de la que encara no se n'ha refet del tot. En qualsevol cas, més bé o més malament tots vam sobreviure a les injeccions i a les radiacions, i amb tanta colla com érem, això estadísticament ja és un bon resultat. De fet, si alguna vegada comento amb algú la pila de germans que som, és habitual que la pregunta que vingui a continuació sigui aquesta: "Tots vius?" Doncs sí, de moment sí.