La Rossin

Me la trobo esperant que es posi verd el semàfor. Feia potser cinc anys que l'havia vist per darrera vegada, un dia que em va convidar a dinar i que ens ho vam passar molt bé xerrant tota l'estona, recordant sobretot la meva mare, que havia mort uns dos anys abans, i amb la que havien estat molt amigues.

La saludo i no em reconeix. Però conserva la mirada viva de sempre i, quan li dic qui sóc, em recorda immediatament i està contenta, em fa un gran somriure. Té més de noranta anys, i va acompanyada d'una noia sud-americana, que em mira també mig somrient, però crec que alhora amb una mica de recel. És normal, perquè sé que la meva pinta, suposo que per a ella "mig d'indigent", no s'adiu amb la que deu estar acostumada a veure en l'entorn de la Rossin.

La Rossin va correctament vestida, però ni de bon tros de la manera impecable, elegantíssima, com havia vestit sempre. Això m'entristeix una mica, perquè alhora em recorda el meu pare, quan amb la demència senil ja força avançada sortíem a donar un tomb pel carrer. Anava correctament vestit, però com la Rossin, ni de bon tros tal com ell havia anat sempre, malgrat que la meva mare estigués al cas per tal que, sobretot al sortir al carrer, anés "com més ben arreglat millor". Però no era fàcil, perquè amb el cos encongit la roba ja no li queia tan bé, i a més anava sempre en sabatilles, també pel carrer. D'aquestes d'hivern, de roba gruixuda, perquè els seus peus ja no admetien cap altre calçat, tant perquè els tenia inflats com perquè amb el més petit refrec se li podien nafrar. Tal com ja havia passat més d'un cop.

La conversa amb la Rossin és breu, perquè la seva acompanyant l'estira discretament. Ens acomiadem. I veig com travessa el carrer, amb un caminar encara força àgil. Però també força estrany, curiós, com si fos un paper somogut pel vent que la seva acompanyant subjecta perquè no s'envoli. Donant també la sensació d'una gran fragilitat, com si en qualsevol moment es pogués desequilibrar i caure.

El meu pare al final tenia un caminar ben diferent, encarcarat, lent, cada cop més lent, amb el cap mig cot. Ell, que havia tingut sempre un caminar d'allò més enèrgic, decidit, "com si fos un legionari", fent ressonar les seves soles de cuir, amb la seva camisa i americana impecables, perfectament encorbatat, amb el cap alt, segur d'ell mateix. Però es va anar encongint, se li va anar quedant la mirada encantada... tot i que, de tant en tant, com la Rossin, encara somreia, quan potser trobava algú que encara recordava, o quan potser veia alguna cosa que, ves a saber per què, li feia gràcia. Després, més endavant, va arribar un dia que ja no el vaig veure somriure més.

Des de l'altra banda del carrer, per la vorera de l'altre costat veig com s'allunya la Rossin, i m'estic plantat, mirant-me-la, fins que al final la perdo de vista, immers en una estranya sensació de tendresa i tristesa.