El cap no para mai

Tots els caps estan en permanent ebullició. Després, això sí, cada un bull a la seva manera. En general pensem banalitats, i és una sort. Perquè també tenim la capacitat (que fem servir sovint) de dedicar-nos a pensar inconveniències (coses que no ens convenen), com quan ens dediquem a mortificar-nos. Per exemple pensant el que hauríem d'haver fet i no hem fet, o el que no ens haurien d'haver fet i ens han fet. O quan ens entretenim obsessivament devaluant-nos, o devaluant els altres... Les possibles activitats mentals tòxiques a què ens podem dedicar són moltes, infinites.

Ara ho personalitzo. El meu cap és com la majoria de caps, caòtic. En general hi regna el desordre i la falta de control. En general, però no sempre. Hi ha petites excepcions. Per exemple, una manera de tenir una mica controlat el cap consisteix en pensar "com si escrivís". Llavors puc "redactar" textos (elaborar idees) fins i tot d'una certa complexitat sobre un tema determinat. Suposo que tinc tendència a pensar "escrivint" perquè escriure sempre m'ha agradat, i és una cosa que faig de tant en tant, de vegades pensant en els altres, d'altres vegades només perquè m'ajuda a endreçar les idees.

De vegades, traslladar a un paper (dic paper perquè d'entrada acostumo a escriure amb llapis i paper) l'escriptura mental prèvia m'és molt fàcil: em poso a escriure i el text va brollant, lliscant sense dificultats, amb el contingut ordenat, clar.

En l'altre extrem hi ha el text que després d'haver estat escrit mentalment amb tota fluïdesa, amb una gran concreció i claredat, quan intento traslladar-lo al paper se'm fa impossible. Em quedo bloquejat, no surt res. O surt un bunyol. Tota la lleugeresa i la naturalitat de l'escriptura mental s'estavella llavors contra un mur d'impotència, sovint absoluta. No hi ha res a fer. O si més no, "aquell dia no hi ha res a fer". Potser un altre, ja es veurà.

Quan passa això, de vegades penso que ja està bé. Amb tants "textos" que em passen pel cap millor que alguns es quedin a la cuneta, ja que no pot ser que tots siguin mínimament rellevants (bé, si és que n'hi ha algun). De manera que si uns quants no acaben quallant segurament és una sort.

Tanmateix, de vegades actuo diferent. Pot ser que un text escrit mentalment i que es resisteix a ser traslladat al paper no el vulgui abandonar. Fracasso una vegada i una altra, però no paro d'insistir, amb tossuderia. Fins que un dia, al final me'n surto, "faig el cim", aconsegueixo escriure'l en un paper.

En qualsevol cas, crec que quan el meu cap divaga en general tot el que remena és intranscendent. I crec que quan "mentalment escric", també (i per tant quan escric en un paper igual). En els moments de màxima lucidesa m'adono que tot el que pugui pensar i escriure és perfectament prescindible, irrellevant.

Però la màxima lucidesa és difícil mantenir-la gaire estona, sovint només em visita de tant en tant, algun instant breu, fugisser. Després, la incomoditat de sentir-me tan insignificant fa que em faci trampes, i que pensi que alguna cosa de les que penso, alguna engruna, potser té algun interès (vulgui dir això el que sigui).

I així vaig vivint, en general divagant (fent bullir una escudella mental amb ingredients sovint d'allò més banals, estúpids o inconfessables). Només amb les excepcions, breus, d'alguns moments de control mental. Però insisteixo, el que domina, quantitativament, és el descontrol i la banalitat.

Ser del tot coherent costa molt, i mentir-nos una mica ens alleuja una mica el pes de la consciència d'existir. Feliços els pardals i tots els animals irracionals!