La flauta

Per un motiu que ara no ve al cas, però justificat "per les autoritats competents en matèries de confinaments", alguns dies viatjo en tren. A causa de les restriccions, sovint estic sol al vagó, i alguna vegada potser he sigut l'únic viatger de tot el tren. És una meravella, i alhora em provoca una sensació estranya.

Durant aquests viatges, si abans podia mirar per la finestra, llegir o escriure, que és el que acostumo a fer quan vaig en tren (més una cosa o una altra, segons els dies), ara, gràcies a la desaparició de viatgers provocada pel virus, sovint també puc tocar la flauta. És una altra meravella i una altra sensació estranya, la d'estar sol en un vagó i fent sonar la flauta.

No és pas d'ara: quan vaig d'aquí cap allà sempre duc una flauta a la motxilla, des de fa anys. Una altra cosa és que la toqui poc; segurament on l'he tocat més és a l'estació del poble, gairebé sempre solitària, mentre espero el tren (i a alguna altra estació). No és que em consideri un bon flautista, ni de bon tros, però tocant la flauta m'ho passo molt bé, m'agrada.

Fa uns dies en vaig trobar una pel carrer, de plàstic, d'aquestes que fan sevir a les escoles. De flautes de plàstic n'hi ha de diferents tipus, i algunes fins i tot sonen raonablement bé. I algunes, crec que de baquelita, molt bé.

Arreplego aquesta flauta, i un cop a casa primer li faig passar una quarantena, per tal que els eventuals virus es morin sols, "de mort natural". Després, al cap d'uns dies, la rento bé (és un avantatge, que sigui de plàstic). A continuació, la provo. I llavors tinc un disgust: sona fatal, espantosament malament. Em sembla que no havia bufat mai una flauta que sonés tan desafinada i malament.

Penso que és injust que un instrument musical soni tan malament. No és en absolut una excusa, que estigui destinada a l'ús escolar, al contrari: si a una criatura se li fa tocar una flauta així, és impossible que després pugui estimar la música. Penso que aquesta flauta "no té dret a la vida", i la llenço a un contenidor d'escombraries. La llenço després d'haver-la trencat, per tal d'evitar que algun rebuscador la pugui recuperar i llavors potser retornar-la al circuit "dels instruments musicals escolars".

Considero, com els boy-scouts, que ja he fet la bona obra del dia, aquesta vegada en defensa dels infants musicalment maltractats.

(De flautes en tinc més d'una, totes de bec, i de fusta. La que porto a la motxilla normalment és una "sopranino", perquè és la més petita i més lleugera. De vegades, poques, potser passejo una "soprano" -de les dues que tinc-, i la "tenor", la més gran, a causa de les seves dimensions no surt mai de casa)