Enfadada amb la vida - 2

"La melancolía es un término clásico para referirse a lo que ahora entenderíamos como depresión. (...) Tiene menos connotaciones médicas pero no deja de ser ese mismo humor, negro, como si fuera una especie de líquido viscoso, como si fuera una especie de aceite que se extiende por el interior de un cuerpo y de una cabeza."
Espido Freire (1)

Vaig parlar de la Neus, de la seva vida difícil, del seu envelliment ressentit i de la seva mort solitària. A banda del fet que la seva mort sigui recent, també he pensat més en ella perquè aquests dies he llegit un treball de final d'estudis d'infermeria d'una neboda, un treball sobre el perdó al final de la vida, sobre la necessitat de perdonar per tal de poder morir en pau. És un treball esplèndid, tant pel rigor amb què està fet com per la claredat amb què està exposat.

Parla de tres perdons diferents, i de la importància de cada un d'ells: el perdó a un mateix, el perdó als altres, i el perdó a allò que cadascú consideri "el sentit de l'existència", sigui sobrenatural, o terrenal, relacional....

Crec que la Neus no va ser capaç de cap dels tres perdons. Ni es va perdonar ella mateixa "per ser com era". Ni va perdonar potser els altres, en conjunt, "per ser com eren" (en definitiva, per tenir vides més fàcils). Ni va perdonar "la vida", pel fet d'haver-la tractat a ella com l'havia tractat.

Per això em sembla trista la seva vida. I la seva mort, la forma com va morir, perquè va morir (tinc aquesta sensació) sense haver fet les paus amb ningú. I a més absolutament sola en el moment de la mort. I segurament patint durant els últims moments abans de morir (això ho dic per com la van trobar, i pel que es podia deduir del resultat de l'autòpsia).

Fa molts anys, quan teníem molta relació, a la cuina de la Neus havia vist alguna capsa d'antidepressius. Potser un parell de vegades em vaig atrevir a preguntar-i alguna cosa sobre aquells medicaments, i ella sempre canviava de conversa. Vaig entendre que no havia d'insistir. I va passar el temps, i vaig seguir veient aquelles capses, sense dir res...

Després ella va anar a viure a un altre lloc, i ja ens vam veure molt poc. De tant en tant li feia una trucada. Fa potser un any i mig la vaig anar a veure (és l'última vegada que la vaig veure), i a la cuina també hi havia les capses d'antidepressius.

--
(1) El Cultural, elcultural.com, 30 octubre 2019