Més esglésies

Una església amb algunes llums, poques, enceses. Mitja dotzena de velletes escampades pels primers bancs. Un mossèn també vellet, encongit, doblegat, dient la missa, gairebé no se'l sent.

Una altra església. L'hora del rosari. Una dotzena de dones, grans, i entremig un home. Sona pels altaveus una gravació i la gent va seguint la cantarella. A una de les capelles laterals hi ha una taula de llànties elèctriques: hi tires una moneda i durant una estona s'encén una bombeta. N'hi ha alguna d'encesa.

Una altra. Una església immensa que, per si no ho fos prou, encara ho sembla més a causa de la gran buidor i solitud. Un capellà al voltant dels seixanta anys. Amb veu ferma va celebrant la missa. A la tercera fila de bancs, un home sol; deu tenir una edat semblant a la del capellà. L'església buida, el capellà, ell, ningú més.

Una altra, aquesta una església de poble. Una dona gran escombra, cantussejant fluixet alguna cosa, sembla que submergida en alguna cabòria, absent, sense adonar-se que hi ha algú que la mira.

Són imatges entendridores. Mirant les persones que les composen és difícil no sentir simpatia envers elles. Vides tan amarades d'una religiositat i uns rituals que no és possible imaginar-les diferents. Ni falta que fa.