Temps afegit

Als 73 anys en Josep Maria Espinàs va escriure un llibre amb aquest títol, "Temps afegit", fent referència a que aquella edat era l'esperança de vida que estadísticament li corresponia, i que, per tant, d'alguna manera, tot el que vingués a partir de llavors era de més a més, com un obsequi. És una bonica idea.

Fer-se gran amb lucidesa i autonomia és un regal meravellós. Però "el temps afegit" no és sempre joiós, de vegades és un perill, un parany, fins i tot com una maledicció. Com la que va patir el meu pare, a causa d'una demència senil que el va convertir en un ésser com ell mai hauria volgut ser. Vital, orgullós, lúcid, independent, la malaltia el va tornar irreconeixible. Un turment de temps afegit, un final de vida molt dur, dolorós, tant per a ell mateix com per als que contemplavem el seu dia a dia, el seu lent i agònic procés de desintegració com a persona, de destrucció com a organisme viu, perdent funcions vitals, acumulant nafres...

És angoixant, veure com una vida s'acaba d'aquesta manera. Com en el cas de la Salomé de cal Llort, que va morir fa uns anys... com la Nuri de cal Segú, que ara està seguint el mateix calvari... com tantes dones i homes que, de grans, tenen la mala sort de topar-se amb una demència...

Darrerament he parlat amb la dona del Ramiro. Viuen lluny. Fa gairebé 30 anys que no veig el Ramiro i la Marga. Quan els vaig conèixer em van tractar meravellosament bé, i malgrat el pas del temps sempre els he tingut presents. La Marga m'explica que el Ramiro ha tingut deu anys bons de "temps afegit", però que ara, als 83 anys, comença a sotjar-lo l'alzheimer. Saber-ho m'entristeix. Imaginar-me en el que es pot convertir m'angoixa. Vull anar-lo a veure, aviat, abans no sigui massa tard, ara que encara és ell mateix, malgrat les ombres i els oblits que l'envolten, cada cop més amenaçadors.