Esglésies solitàries

M'agraden el silenci i la quietud de les esglésies. En mig del brogit urbà, trobar una església amb les portes obertes, amb la nau solitària, submergida en la penombra, és un bonic regal per a qualsevol passejant. Un oasi per als passavolants curiosos i desenfeinats. Espais de vegades poblats per una o dues velletes resant, potser repassant la seva vida entre dues avemaries, potser mig adormides... Quan no s'hi celebra cap funció religiosa, és un plaer seure a algun dels darrers bancs i, sense presses, deixar que el temps s'escoli, gaudint de l'ambient tan especial i desaccelerat que regna en aquests llocs. Sense el brogit del carrer, les presses de la gent, el rebombori de les botzines, els ruflets dels motors, el neguit generalitzat i encomanadís de l'exterior...

Sent espais concebuts per a congregar-hi multituds, les naus espaioses i els bancs solitaris transmeten un aire de misteri, com passa amb tots els espais concebuts per a congregar-hi molta gent els dies o estones que no es fan servir. En el cas de les esglésies, amb el tret afegit del seu caràcter religiós, ja que malgrat el silenci i la solitud tot recorda els actes litúrgics propis del lloc. L'altar, el sagrari, les imatges, els faristols, els confessionaris, els vitralls, els ciris, les llànties...

N'hem parlat algun cop amb el Joaquim, ell tan proper en tantes coses al món dels frares i capellans, i jo tan descregut i crític. En això tanmateix coincidim (i també en d'altres coses): ens agraden les esglésies solitàries, seure-hi alguna estona, encantar-nos-hi, bressolats pel silenci i les olors especials d'aquests espais en penombra i buits, relaxants, acollidors oasis en mig del frenesí urbà.