-Abderraman, pobre de tu que pixis aquí!
Qui diu això és un policia. L'Abderraman està ben borratxo, suposo que les paraules del policia li arriben a través d'una boira molt espessa, tan espessa que, tot i l'advertiment, amb els ulls enterbolits i fent esses s'acosta a un arbre i fa el gest de dur-se les mans a la bragueta.
-Que t'he dit que no, si has de pixar ves als lavabos de l'estació! Aquí, al parc infantil, no pots pixar de cap manera, i si no et pots aguantar, doncs t'aguantes, per què bevies tanta cervesa! Au, marxa!
Mentrestant, l'Abderraman ha agafat la llauna de cervesa i va fent glops, tan tranquil. Com si el que està passant no tingui res a veure amb ell. Malgrat l'actitud de l'Abderraman, el policia es manté tranquil, parla de manera clara i contundent, però no amb hostilitat. Sembla que compadeix l'Abderraman, el seu estat; sobretot el que vol és que no embruti el parc infantil amb els seus pixums.
Abans d'aquest policia, n'havia arribat un altre. Diferent, fatxenda, malcarat; des del primer moment ha tractat amb desconsideració l'Abderraman. Es veu que se sent a gust fent sentir la seva autoritat, tot i que l'Abderraman, a causa de l'acumulació d'alcohol al cervell, no s'immuta. Gens ni mica. I potser per això el primer policia encara es comporta de manera més antipàtica i prepotent, perquè voldria veure en la cara de l'Abderraman alguna mena de temor, i no ho aconsegueix.
Arriben més policies, ara ja n'hi ha cinc (i això que l'Abderraman és del tot inofensiu, l'únic risc és un pixum en un lloc inadequat). Dels cinc, el primer, i dos dels següents, sembla que estan interessats "en fer papers" de la situació, demanar documentacions, etc. També parlen per telèfon "amb la central". Com a les pelis. Però és clar, com més s'entretinguin amb la burocràcia (inútil) i les telefonades, com més estona el retinguin, més gran és la possibilitat que l'Abderraman s'acabi pixant al damunt. Al damunt, "i a dins del parc".
Aquesta és el resum de la situació: tres policies amb ganes d'embolicar la troca, un que no diu res, i un altre que només vol resoldre l'embolic, de la manera més fàcil i ràpida possible. De fet, es contradiuen entre ells. Uns demanen papers i diuen "d'aquí no es mou ningú", mentre que l'altre li va dient a l'Abderraman que marxi d'una vegada i vagi a pixar als lavabos de l'estació, que està a tocar.
A l'Abderraman cada vegada se'l veu més neguitós i tens, no per la presència de la policia, sinó a causa de la pressió creixent de la seva bufeta; amb els seus moviments nerviosos es nota que està a punt de pixar-se.
Per sort, el policia més sensat i que està en minoria aconsegueix imposar el seu criteri, malgrat les queixes dels altres. Perquè realment es queixen, sembla que lamenten que la cosa no s'emboliqui més.
Jo sóc un espectador "de primera fila", estic assegut a un banc a només uns sis o set metres de l'escena, de manera que no em perdo res del que passa ni del que es diu. Finalment, l'Abderraman, "alliberat", marxa fent tentines. Ves a saber si anirà als lavabos de l'estació, o si acabarà pixant a qualsevol altra banda... però com a mínim ja no pixarà al parc infantil.
Quan ell ja ha marxat, els cinc policies es queden fent tertúlia. Penso que estaria bé que anés a felicitar "el poli bo i assenyat", pel seu comportament. Però no ho faig, perquè com que també hi ha els altres, potser encara em tocaria rebre...
(*) Això passa l'1 de juny, al mateix parc del qual ja vaig parlar per explicar una intervenció de la policia del tot abusiva i de caràcter descaradament racista (principis de febrer). Malauradament, aquell dia no hi havia cap "poli bo" i amb una mica de seny que aturés la prepotència dels altres; per acció o omissió, tots eren "dolents":
https://passavolant.blogspot.com/2022/05/quan-lordre-public-laltera-la-policia.html
