Estic assegut a un banc d'una plaça. Al darrere, hi ha un altre banc; de cua d'ull veig que s'hi asseuen una dona i un home, junts, deuen tenir al voltant de cinquanta anys, o potser més.
Ella parla molt. No la sento, perquè parla sense alçar la veu, però em sembla que està renyant l'home. Ell calla, no diu res, està tota l'estona amb el cap acotat. De cop, sense que aparentment hagi passat res especial, ella li clava una bona bufetada. Forta, sonora, tant, que algunes persones els mirin.
A partir de llavors, ella calla i es queda quieta. Ell segueix igual, amb el cap cot i mut. Al cap d'una mica, en silenci, els dos s'aixequen i se'n van, junts, amb aquest caminar encarcarat, lent, empastillat, de les persones bastant medicades amb psicofàrmacs.
A ella la conec. Era una companya de residència de l'Elisabet, i alguna vegada ens havíem saludat, a dins de la residència, o a fora, pel carrer. Però ara no recordo detalls d'ella. A ell no el tinc present, potser encara no era a la residència.
Abans de morir l'Elisabet, de vegades li preguntava: "I aquest o aquesta, què?" I ella me'n feia la descripció, la fitxa. Però entre una residència i una altra, al final eren tantes, les persones amb qui ella havia conviscut, que moltes descripcions d'aquestes persones se m'han oblidat. I els noms, encara més.
El banc on m'he assegut és a la plaça de la Virreina, a prop del carrer on hi ha la residència on va viure l'Elisabet els seus últims dos anys. M'agrada asseure'm a la plaça, tant perquè la plaça i el barri em recorden l'Elisabet, com perquè és una plaça on hi ha sempre gent curiosa.
Per exemple, aquest mateix dia de la bufetada, a un altre banc que també em queda a la vora, hi passen la tarda cinc homes amb diferents graus de borratxera. El tema de conversa del dia es veu que és la pròpia potència sexual.
Els sento bé, perquè parlen fort, és obvi que volen que se'ls senti. Un diu: "Doncs jo, sense treure-la, deu vegades seguides!" I llavors un altre diu: "Doncs jo, vint!" I un altre: "Doncs la meva, dos pams i dura com l'acer!"
I així, explicant les seves proeses (imaginàries o no, això ho saben ells), van passant la tarda.
I jo igual, la vaig passant escoltant, mirant...
