L'endemà de la trucada de la Rosaura, vaig al pis del JF. Quan arribo, ella obre la porta, i ell, darrere seu, molt seriós, em diu això: "Ja te'n pots anar".
Li dic que no me'n vaig, que he vingut a parlar amb la Rosaura. Ell insisteix, que me'n vagi. No li faig cas, passo cap al menjador i m'assec. La Rosaura em dona les gràcies. Ell també ve al menjador, i em repeteix que me'n vagi. Com que no li faig cas, finalment també seu.
Primer li dic a la Rosaura que, en bona part, la situació d'ara és responsabilitat seva, ja que si s'hagués limitat a fer estrictament de cuidadora, si no hagués concedit llibertats al JF, tot això probablement no hauria passat. Però que, d'altra banda, ara ja és igual, el que havia passat, i que si ella tenia clar que allò s'havia acabat, doncs acabat estava. La decisió era seva, del tot, digués el que digués el JF.
El JF em torna a dir que me'n vagi. Li dic que no es preocupi, que no m'hi estaré gaire. Que ja marxaré, i que no tornaré més, perquè ja n'estic ben tip, d'ell. També li dic que, si és una mica espavilat, hauria de deixar d'assetjar la Rosaura, perquè si no para, a la primera oportunitat que a ella li surti de canviar de feina, el deixarà plantat. I que en l'estat que ell està, tan dependent, i amb les dificultats per trobar cuidadores adequades, eficients, amb les dosis necessàries de paciència, etc., acabarà una altra vegada envoltat de desordre, porqueria i solitud. O en una residència, cosa que sempre ha dit que no volia
I llavors sí, finalment me'n vaig.
D'això ja fa uns mesos, i no he tornat a passar per casa del JF, ni li he telefonat. Ell tampoc ho ha fet. En canvi, amb la Rosaura hi mantinc el contacte, procuro telefonar-la cada setmana, per tal de saber com li van les coses. La conversa sempre és la mateixa, ella em diu que el JF segueix igual, obsessionat amb el fet que "aquell dia vam fer coses". I alhora, pressionant-la, insistint-li perquè es deixi grapejar, tot i que ella ja li ha dit ben clar que allò d'abans s'ha acabat del tot. Quan la telefono, la Rosaura també em parla dels seus problemes de salut i familiars, força importants.
La Rosaura és cubana, no té ningú de família, aquí, ni tan sols amigues. Tot el dia pensa en els seus fills, en la seva mare, als quals ja fa cinc anys que no veu. Els troba molt a faltar. De moment, com que no té una altra opció, ni els papers encara en regla per tal de poder-se moure amb una mica de llibertat, ha d'aguantar al JF.
