Em telefona la Rosaura i em diu que si puc anar al pis del JF, l'home que cuida. Està molt alterada. Pel pis hi passo de tant en tant, potser un cop al mes, i ella sempre m'ho agraeix. Ara està molt nerviosa, insisteix perquè hi vagi com més aviat millor, m'ho demana per favor, em diu que ja no pot més.
Li pregunto què passa, i em diu que per telèfon és complicat d'explicar, però que ja no suporta més la situació, que està tipa del JF. Li dic que l'endemà suposo que hi podré anar. Seguim encara parlant una mica, i al final m'explica per què està tan alterada.
Es veu que el JF li ha dit que ella "s'entenia amb mi", que l'última vegada que hi vaig anar, "ella i jo vam fer coses", mentre ell estava al menjador mirant la tele.
No ho puc evitar, i ric. No sé si és el més adequat, tenint en compte que la Rosaura està ben trasbalsada, però ric, perquè trobo molt còmic que el JF, ara, hagi tingut aquesta ocurrència.
La Rosaura fa potser ja quatre anys que fa de cuidadora del JF. Durant un temps, ella va concedir "algunes llibertats" al JF, suposo que a canvi d'alguna cosa. Després, va voler tallar-ho, perquè no s'hi sentia a gust, o ja no li compensava, o pel que fos. El cas és que el JF s'ho va agafar malament: s'hi havia acostumat, no volia renunciar a allò que ja considerava "un dret adquirit".
Algunes vegades, durant l'etapa "de les llibertats", ja havíem parlat d'aquest tema, els tres. Llavors, jo els havia dit que ja eren prou grans, que fessin el que volguessin, ja que cadascú ho feia lliurement, motivat pel seu propi interès, diferent en cada cas. I és clar, que assumissin les conseqüències de les seves decisions.
Més endavant ella va voler revertir la situació, i aleshores li vaig dir que tenia tot el dret a fer-ho, i que per tant era igual, en aquest sentit, el que el JF volgués.
Al JF no li va fer gens de gràcia, que llavors defensés la Rosaura. I a partir de llavors em va començar a veure com un enemic. Suposo que ja no recordava com estava ell quan el vaig trobar anys enrere, abandonat, brut, sol, fet una calamitat, i el difícil que va ser anar-lo retornant a una vida una mica més ordenada i decenta. I el difícil que també va ser acabar trobant algú com la Rosaura, algú tan pacient i eficient com ella. Perquè abans ja havien passat altres noies que no havien donat bon resultat, en cada cas per diferents motius (el JF no és precisament una persona fàcil).
Al fer, pel que fa a aquest tema, costat a la Rosaura, pel JF m'he convertit en un obstacle, de cara "a la satisfacció de les seves pulsions sexuals". I a partir d'aquí, el seu cap, que ja no rutlla del tot afinat, ha acabat elaborant aquest relat: l'explicació que ella no vulgui deixar-se grapejar més, que ara el rebutgi, és perquè ara la Rosaura s'entén amb mi.
