Vaig dir l'altre dia que la memòria d'algú és bona o dolenta no només de manera objectiva, sinó també subjectiva, segons l'ús que se'n vulgui fer, allò que se n'esperi, i en quines circumstàncies concretes.
De vegades decideixo, per exemple, que la setmana vinent faré una determinada cosa. Llavors penso que quan arribi la Lívia li ho haig de dir, per tal que ella ho tingui en compte. Però potser en aquell moment ella no hi és. Més tard arriba, i llavors jo potser m'oblido del que li haig de dir, o potser penso que ja hi haurà un millor moment, perquè potser llavors hi ha un altre tema més important que hem de comentar.
Aquestes indecisions, acompanyades dels corresponents ajornaments, potser es repeteixen (pels motius que siguin). I arriba un punt que potser ja em faig un embolic, i aquell "li hauria de dir a la Lívia" s'acaba convertint en un "no sé si ja li ho he dit". En el pitjor dels casos, potser fins i tot desapareix el dubte, i arriba un punt que em penso que "ja li ho vaig dir". Un embolic.
Per descomptat, m'agrada ser conscient d'aquestes vulnerabilitats, i dels seus efectes indesitjables. Adonar-me'n és una autoinvitació a reforçar l'ús dels condicionals, sobretot quan la Lívia (o qui sigui), té un relat, un record, sobre una cosa o una altra, diferent del meu.
PD: De cara a minimitzar aquestes situacions conflictives, si li haig de dir una cosa a la Lívia, sobretot si és important, sé que haig de procurar dir-li en el primer moment que sigui possible, encara que potser no sigui el més adequat. I si aquesta immediatesa no és possible, el que haig de fer és anotar-ho, i no haig de tatxar o llençar la nota fins que li ho hagi dit. El risc d'embolics, d'aquesta manera, no queda del tot eliminat, però sí limitat (també pot passar que perdi la nota... la seguretat absoluta no existeix mai, en res).
