La mare del Genís s'anava extraviant i desdibuixant a causa de l'alzheimer. De caràcter molt plàcid i dolç, durant aquest procés de degradació, de manera inesperada va passar una etapa molt neguitosa; es passava les nits desperta, tombant per la casa, i un dia va caure i es va trencar una cama.
La van operar de la cama, i com que a casa, entre el seu neguit i les limitacions de la cama operada, era complicat ocupar-se'n adequadament, la van ingressar durant unes setmanes en un centre "sociosanitari".
Quan estava a casa, tenia una cuidadora. Llavors, mentre va estar ingressada, cada dia, a partir de l'hora del matí autoritzada, el Genís i la cuidadora hi anaven. El Genís només passava un moment, preguntava com havia passat la nit la mare, i després se n'anava a treballar, mentre que la cuidadora s'hi quedava tot el dia.
Cada dia, quan arribaven, els deien que la mare havia passat la nit molt tranquil.la.
Un dia, els dos, van arribar mitja hora o tres quarts abans de l'hora habitual, i com que a l'entrada ningú no els va aturar, i després no van trobar ningú, van arribar sense problemes fins a l'habitació de la mare. I el Genís es va quedar trasbalsat: la mare tenia els braços lligats al capçal del llit!
El Genís, indignat, va anar a buscar les infermeres, que, és clar, encara no s'havien adonat que ells havien arribat. El Genís els va dir que què era, allò, que si era així com la mare passava totes les nits "tranquil.les", tal com li deien cada dia. Les infermeres, o auxiliars, o el que fossin, s'havien quedat mudes, no sabien què dir, intentaven buscar excuses... Al Genís li va quedar clar que aquell havia sigut el procediment habitual cada nit: de nit estava lligada i, abans de l'arribada de les visites, la deslligaven, la posaven "en estat de ser visitada".
El Genís va amenaçar les infermeres, els va dir que denunciaria el centre, i que pobres d'elles si allò tornava a passar. Es veu que sobretot es van justificar amb l'explicació que la mare estava molt neguitosa i, d'aquella manera, lligada, "no es podia fer mal". Com si el mal de sentir-se lligada no fos un mal tant o més gran.
Costa d'entendre, que aquestes coses puguin passar, sobretot havent-hi alternatives fàcils. Perquè per a una persona amb una demència avançada (o sense demència), sens dubte hauria estat molt més indicat un sedant que li hagués permès passar la nit dormint, ja que així s'hauria estalviat les dues coses: tant les hores de neguit nocturnes, pròpies d'aquells dies alterats, com el neguit afegit d'estar desperta i sentir-se lligada durant tota la nit.
D'aquest episodi no en fa tants anys, potser uns dotze. Per sort, la mare, que com he dit ja patia un alzheimer avançat, no va viure molt més. Pocs dies després de l'incident, la mare va tornar cap a casa (abans del final del temps d'estada que estava previst). A casa, fins que va morir, es va ocupar d'ella la mateixa cuidadora, una dona admirable que la va tractar sempre amb molta delicadesa i afecte.
La mare del Genís la vaig conèixer uns vint o vint-i-cinc anys abans de la seva mort. Jo treballava de vegades pel seu marit, i a ella sobretot la veia quan passava per casa d'ells, a cobrar els jornals. Al principi, la recordo amb un somriure dolç i trist, ocupant-se de la seva mare, una velleta menuda, també amb alzheimer, que llavors ja no parlava ni es movia. Bastants anys després de la mort de la seva mare, van començar a aparèixer els primers indicis del seu alzheimer, i em va fer molta tristesa.
