Quan va néixer la Maria, tothom estava convençut que s'havia de morir. Només pesava mig quilo, i a sobre això passava el 1922. De manera que, com que s'havia de morir, el més important era batejar-la, i que així si més no la seva ànima pogués anar al Cel, i no es quedés eternament en aquell lloc estrany a on anaven a parar les ànimes no batejades, els Llimbs.
Pel que fa al bateig, el problema era que ningú no volia fer de padrí d'ella, perquè fer-ne d'una criatura que ja se sabia que s'havia de morir portaria mala sort. Al final, davant de les dificultats, els pares van decidir buscar-li un padrí i una padrina mercenaris, cosa més fàcil de trobar, perquè al veïnat hi havia gent amb vides molt precàries i que, a canvi d'uns diners, estava disposada a moltes coses. I fer de padrí una estona no era tan difícil.
He dit que tothom pensava que aquella nena de mig quilo s'havia de morir. Però tothom no ho pensava, la seva mare no: va agafar una capsa de sabates, la va folrar amb cotofluix i hi va posar a dins la Maria, junt amb unes ampolletes plenes d'aigua calenta al voltant, per tal d'elevar la temperatura d'aquella incubadora improvisada (la Maria havia nascut a l'hivern, i llavors els hiverns eren molt més freds que ara). Amb la Maria a la seva incubadora, la mare llavors es va dedicar a munyir-se els pits, per treure'n la llet i, després, amb la llet a una tassa, amb un goter, gota a gota, l'anava posant a la boca de la Maria.
I la mare se'n va sortir: la prova és que la Maria fa uns mesos va fer cent anys. I els ha fet en molt bones condicions: amb les seves facultats mentals de sempre intactes. La Maria conserva una memòria i una facilitat de conversa prodigioses. I com que té el cap molt ben endreçat, a sobre tot el que diu és interessant. També conserva una considerable autonomia física: viu sola, en un piset molt petit, tan petit que per dormir ha d'obrir el sofà (al vespre estirar-lo i al matí recollir-lo). Quan surt al carrer, últimament ho fa acompanyada, per si de cas. Però hi surt caminant, de vegades amb un bastó, i de vegades no, segons els dies.
Entre aquell mig quilo de 1922 i els cent anys d'ara, la Maria ha viscut moltes coses. Ha tingut una vida curiosa, insòlita, plena d'aventures i alhora gens fàcil, però la història de la seva vida ja és una altra història.
De vegades m'havien parlat de la Maria, i fa un any i mig la vaig conèixer. Em va impressionar molt, sobretot per la seva gran vitalitat. Des d'aleshores, de vegades parlem per telèfon i, de manera més espaiada, ens veiem.
Hi ha gent que va al cine, o al teatre, o de viatge. Jo no: a mi m'agraden aquestes coses, conèixer persones com la Maria (encara que les seves vides no siguin tan insòlites), i que m'expliquin les seves històries.
