Quan era petit, la joguina del Joan era una capsa de sabates amb un cordill lligat a una vora. Al carrer, que era de terra, amb un bastó, o afilerant pedretes, dibuixava circuits i, després, estirava la caixa amb el cordill per aquells recorreguts, en els quals de vegades hi incloïa rampes amb terra amuntegada, per tal que pujant-les i baixant-les, el recorregut fos més entretingut.
La capsa amb el cordill és l'única joguina que el Joan va tenir, a banda dels tiragomes per matar ocells i els bastons i branques per jugar a espases. El Joan és el mateix Joan que ja vaig explicar un altre dia que quan era petit anava sempre sense calçotets i amb uns pantalons sempre oberts pel darrere, per tal que si volia cagar o pixar només li calgués aclofar-se, sense la molèstia d'haver d'abaixar-se els pantalons o descordar-se la bragueta (una bragueta d'altra banda inexistent, perquè amb aquell model de pantalons era innecessària).
Als vuit anys el Joan ja feia moltes feines. Per exemple, quan n'era el temps, anava a escardar, és a dir, a netejar els sembrats dels cards que s'hi feien entremig. La feina d'escardar la feia amb dos bastons, un a cada mà. Un dels bastons tenia una enforcadura a l'extrem, i l'altra un falçó, una ganiveta corba. Amb l'enforcadura amorrava a terra el card i, amb la ganiveta, el tallava. Al poble el cultiu principal eren els cereals, blat, ordi i civada, i quan tocava escardar la feina durava.
Això passava a principis dels anys trenta, en aquell poble llavors amb centenars d'habitants, i avui pràcticament abandonat. El Joan no té un mal record de la seva infantesa: era com era, no hi havia altres referències, i totes les criatures allò ho vivien amb normalitat: capses de sabates com a joguines, anar a robar els ous dels nius, ajudar en les feines familiars, als corrals, als camps...
Avui, a la vora del pis de la ciutat on viu el Joan (molt lluny del poble) hi ha contenidors de reciclatge. De paper, de plàstic i de vidre. El de paper sovint està desbordat, envoltat de cartrons i caixes de tota mena, de vegades també capses de sabates, esclafades o senceres. Tot fent un tomb amb ell, de vegades hi passem pel costat, i alguna vegada li he dit al Joan: "Mira quin munt de joguines!" I el Joan riu.
El Joan de vegades es queixa dels seus mals, de diferents tipus, i sovint també es queixa de la seva solitud (té 90 anys, i viu sol). Però en general, per mica que es presenti l'ocasió, també riu. I així, entre queixes i rialles, els seus dies van passant de manera una mica més lleu que si només hi hagués les queixes.
