En lloc d'anar a fer com cada setmana un tomb pel seu barri amb el Joan Pintor, aquesta vegada, ell ho proposa, anem a casa de la Maria, la seva amiga: fa més de seixanta anys que són amics.
Un cop a casa de la Maria, seiem a la terrassa i, mentre ella beu un suc i ell una cervesa, els dos parlen. Parlen a la seva manera: quan ella parla, el Joan fa cara d'encantat, d'avorrit. I quan parla ell, al revés, llavors l'encantada i absent és ella. Això sí, en cap moment parlen els dos alhora: es van passant, o prenent la paraula, de manera tranquil.la i ordenada.
Cada vegada que un torna a parlar, agafa el fil exactament en el punt on havia deixat el seu discurs, com si entremig l'altre no hagués dit absolutament res. Encara més curiós: cadascú parla de coses ben diferents.
No és que parlin d'un tema concret cadascú des del seu punt de vista, sense escoltar el punt de vista de l'altre (això, sigui dit de passada, tan habitual entre la gent normal), sinó que cadascú parla de temes completament diferents, de manera que ja no hi ha ni la ficció d'una conversa: són dos monòlegs que es van alternant.
Assegut amb ells, contemplo divertit i fascinat l'escena, cadascú aprofitant els seus torns per explicar la seva història, i absents quan qui l'explica és l'altre. I així va passant l'estona
Val a dir que aquest no és l'únic format de les trobades conjuntes; aquesta vegada va així, però de vegades també hi ha converses que ho són realment. I en aquests casos sovint són molt interessants, sobretot quan intervens i fas que la conversa s'encarrili cap a un tema concret "que a tu" t'interessa. I quan, a més, si cal, llavors tornes a intervenir, quan veus que se'n van del tema, cosa relativament habitual.
Les històries explicades poden arribar a ser molt interessants, perquè entre els dos sumen cent noranta-dos anys, i les seves vides han sigut qualsevol cosa menys convencionals i monòtones. De manera que, tant ella com ell, en tenen un munt, d'històries curioses per explicar.
