El Xavier

Trobo el Xavier a l'estació de Sant Vicenç, assegut a terra sota un pet de sol que estavella les rajoles de l'andana. Sense gorra ni barret, de cara al sol, llegint una revista. Podria posar-se a l'ombra, però vol el millor punt de vista per veure com arriben els diferents trens. A qualsevol època de l'any, es pot passar hores a l'estació esperant que passi un tren determinat. Coneix tots els models, d'on venen i cap on van, les seves característiques tècniques, l'any en el que es van fabricar...

Mentre espero el meu tren parlo amb ell una estona, o dit més exactament, l'escolto. Xerra sense parar; el tema és, com sempre, els trens, amb petites variacions dins de la monotonia d'aquest àmbit d'interès perfectament delimitat. Bé, també té un segon tema, les bicicletes. Al seu costat, aguantant-se amb un cavallet, té una de les seves dues esplèndides bicicletes, en aquest cas una antiga Sanromà restaurada fins els més petis detalls, negra, amb els frens cromats de varetes, el seient de cuir...

Va a tot arreu en bicicleta, i això que les dues bicis que fa servir no són lleugeres, són antigues, feixugues. M'explica tot presumint que ja li agradaria veure si els corredors del Tour de França serien capaços de fer gaires pedalades amb una bicicleta com la seva, mentre que ell, quan va de Barcelona a Calafell, puja les costerudes costes del Garraf sense alçar-se ni un moment del seient.

Mai li he sentit una paraula que no estigui relacionada amb aquestes dues passions i obsessions seves, els trens i les bicicletes. Aquest cop a més està especialment eufòric, perquè a la revista (de trens, és clar) hi surt un article seu, que m'ensenya tot cofoi, remarcant-me que les fotos que acompanyen el text, totes, també són seves.

És un personatge curiós, divertit. Amb la seva permanent armilla groga de seguretat. Amb la màquina de fer fotos sempre a punt, per a fer-ne alguna si cal d'algun tren especialment interessant (per algun motiu que només ell és capaç de valorar). Amb una mirada inquieta, que va d'aquí cap allà sense parar, com si mirés no saps exactament què, una mirada que només et dirigeix petits moments, com si li faltés l'hàbit de deixar-la reposar en la mirada del seu interlocutor. Amb la seva cara somrient, amb una expressió viva i un punt "il.luminada", tot ell amb una pinta una mica com si no fos "d'eixe món", immers sempre en el seu univers d'estacions, vies, trens i bicicletes...